Turisme

(Del francés tourisme, derivat de tour —viatge, recorregut—, al seu torn «tour» deriva del llatí tornus —gir—. La RAE el defineix com a «activitat o fet de viatjar per plaer»).

El turisme modern sorgeix a mitjan segle xix, però es fa massiu i internacional a mitjan segle xx amb el progrés del model d’acumulació de postguerra, quan la pressió sindical i el desenvolupament dels anomenats Estats de Benestar generalitzen un dels seus assoliments sociolaborals més significatius: les vacances pagades dels treballadors. Així, en poc més d’un segle i mig, el turisme es va transformar en una de les activitats més importants del món i, per a quasi tots els països, en un tema rellevant de la seua agenda política.

L’Organització Mundial del Turisme (hui canviada de nom com a ONU Turisme) defineix el turisme com «les activitats que realitzen les persones durant els seus viatges i estades en llocs distints als del seu entorn habitual, per un període inferior a un any, amb finalitats d’oci, per negoci i altres motius». Com pot apreciar-se, aquesta definició presenta dificultats conceptuals importants.

En les societats actuals, caracteritzades per l’augment de la incertesa i les exigències de flexibilitat, a un nombre creixent de persones els resulta cada dia més complicat precisar quin és l’«entorn habitual» en el qual discorren les seues vides i, en conseqüència, determinar quan es troben dins i fora dels seus marges. D’altra banda, el requisit de romandre fora de l’entorn habitual menys d’un any abasta una franja temporal molt difusa. Així mateix, si se sol identificar el turisme amb una experiència de ruptura de la quotidianitat inherent a dos elements essencials: el viatge i l’oci, com és possible encaixar les activitats orientades per finalitat de «negoci i altres motius»?

El turisme clàssic s’entén com el desplaçament temporal per oci, consum de paisatges i fugida ritual de la quotidianitat. En el territori valencià, aquest model s’encarna a Benidorm, ciutat que, des dels anys 60, va transformar la seua costa en un skyline de gratacels enfront del Mediterrani. Allí el «sol i platja» és dogma: tres milions de turistes i 15 milions de pernoctacions en 2024 són les xifres que resumeixen el seu èxit i la seua càrrega —massificació, erosió, pressió hídrica—. No obstant això, des dels anys 90 el turisme en la Comunitat Valenciana experimenta un procés paral·lel de diversificació cap a l’interior i el medi rural. El turisme rural, definit com la modalitat turística que es desenvolupa en l’espai rural i es vincula principalment al gaudi del camp, comença a visibilitzar-se amb força. Aquesta activitat sol associar-se a l’allotjament rural, però va més enllà en abastar activitats diverses realitzades pels visitants en entorns rurals. La Comunitat Valenciana ha potenciat, especialment des dels anys 90, modalitats específiques com l’agroturisme, l’ecoturisme o el turisme cultural rural.

Les comarques de l’Alt Maestrat a Castelló, la Vall de Gallinera a Alacant o la Vall d’Aiora a València, exemplifiquen com el turisme rural s’ha convertit en un motor de revitalització social i econòmica. Aquests territoris han aprofitat el seu patrimoni natural, històric i cultural per a dissenyar productes turístics específics. Es tracta de territoris en els quals es busca una cosa més profunda que la mera contemplació de paisatges; la interacció amb l’entorn natural i cultural és clau. Així, en localitats com Bocairent o Morella, s’ha incentivat un turisme que valora l’autenticitat, el contacte directe amb el camp, la gastronomia local, l’arquitectura tradicional i el folklore.

Des de la dècada dels noranta, iniciatives europees com el programa LEADER han jugat un paper crucial, dedicant inicialment més del 50 % dels seus recursos al desenvolupament turístic rural. Aquestes inversions han sigut decisives per a rehabilitar antigues cases i masies convertint-les en allotjaments turístics, així com per a millorar l’oferta d’activitats complementàries. No obstant això, aquesta evolució no està exempta de contradiccions. Sovint s’ha idealitzat excessivament el seu potencial econòmic oblidant la baixa densitat demogràfica, l’envelliment de la població local o les deficiències en infraestructures i accessibilitat.

L’activitat turística en la Comunitat Valenciana crea un territori amb dinàmiques residencials i de mobilitat particulars. La conseqüència és un procés de modernització propi que impacta sobre la naturalesa, la política, l’economia, la demografia i la cultura. Les discussions entorn del turisme i de la seua gestió diuen molt més del que sembla sobre com la gent percep i sent el País Valencià. Però el turisme no és un tema sobre el qual es debat en profunditat des de l’opinió pública. És més aviat un estat mental des del qual la majoria de la societat valenciana pensa, discuteix i sovint justifica polítiques que es plantegen per a respondre a qüestions tan dispars com la despoblació o la reconstrucció després d’un incendi o una inundació.

«El veritable viatge no és buscar nous paisatges, sinó tindre nous ulls», va escriure Proust. Al País Valencià, potser és temps de mirar amb els ulls de qui rega l’horta a l’alba.