Transició ecològica

És un terme que fa referència a les diferents polítiques en matèria d’energia i medi ambient que persegueixen la transició de l’actual sistema socioeconòmic a un model productiu i social més ecològic. Es considera, des d’aquesta perspectiva política, que el model actual de producció i consum genera importants impactes en els diferents ecosistemes que posen en dubte, no sols la viabilitat de l’actual model de vida, sinó la pròpia supervivència de l’espècie humana.

El canvi climàtic, la degradació de la integritat de la biosfera (o pèrdua de les seues funcions ecològiques), la pertorbació dels fluxos biogeoquímics (aportacions de nitrogen i fòsfor a la biosfera), els canvis en els usos del sòl, l’acidificació dels oceans, l’esgotament de l’ozó estratosfèric, l’ús excessiu de l’aigua dolça, la càrrega atmosfèrica d’aerosols o la contaminació generada per noves substàncies (com és el cas dels contaminants químics, els organismes genèticament modificats, els nanomaterials, els microplàstics o els residus nuclears), marquen els nou límits o llindars crítics que posen en perill les condicions ambientals del planeta i la vida de milions d’espècies, inclosa la pròpia civilització industrial, tal com es va alertar ja en 2009 pel conegut grup internacional de científics liderat per Johan Rockström. Tot indicaria que, de moment, s’han traspassat sis d’aquests límits: el canvi climàtic, la desforestació, la pèrdua de biodiversitat, la quantitat de productes químics sintètics, l’escassetat d’aigua dolça i l’equilibri del cicle del nitrogen. A aquests límits que posen en qüestió les bases de la vida, hauríem d’afegir altres dues barreres a les quals ha d’enfrontar-se el nostre model de producció i consum: els límits a l’explotació de certs recursos minerals, incloent-hi naturalment les energies fòssils i la creixent pressió demogràfica, així com el nivell de consum de recursos que comporta.

No obstant això, aquests canvis profunds en els modes de produir i consumir a què remet el terme transició ecològica, acostumen a presentar-se des dels discursos dominants com a compatibles amb el manteniment del sistema socioeconòmic capitalista imperant. La transició ecològica seria, des d’aquesta perspectiva, tal com assenyala Ernest García, un canvi en els sistemes de producció i consum, així com en les institucions socials i polítiques i en les formes de vida i els valors de la població, que portara de la situació actual, massa costosa ambientalment i amb massa riscos, a una situació ambientalment sostenible, sense alterar substancialment el model econòmic ni les formes bàsiques del sistema polític democràtic i mantenint (o fins i tot augmentant) els nivells actuals de satisfacció de les necessitats materials de la població. Aquesta perspectiva parteix del fet que la sostenibilitat ecològica del planeta s’aconseguiria a llarg termini sense polítiques de transició, deixant actuar la pròpia Natura, però amb importants efectes adversos en el sistema social i polític. La intervenció política tindria com a objectiu precisament evitar aquest deteriorament de la vida social, econòmica i política a què ens remeten els processos de deteriorament ecològic a què estem exposats, salvaguardant els sistemes democràtics, les dinàmiques productives i econòmiques o el nivell de consum i qualitat de vida que hem aconseguit. Es tracta a més d’una perspectiva que es fonamenta en un optimisme tecnològic que no casa bé amb la realitat en què vivim i que confia fonamentalment en modificacions en les fonts d’energia o de les formes de produir. Les propostes de Green New Deal van precisament en aquesta direcció.

Des de perspectives alternatives, es considera aquest plantejament com a problemàtic i contradictori. Se subratlla, així, que els problemes de la crisi ecològica que cal afrontar no són conjunturals i, per tant, exigeixen canvis en profunditat del model de producció i consum que són incompatibles amb el manteniment del sistema capitalista. La qüestió central no és, per exemple, la generalització dels vehicles elèctrics o la reutilització dels residus, sinó el canvi del model de producció, consum o transport i el qüestionament del, a hores d’ara, sagrat objectiu del creixement econòmic i de la seua identificació acrítica amb el benestar.

En particular, se subratlla que aquestes polítiques per a l’adaptació del sistema socioeconòmic actual a la capacitat de càrrega dels ecosistemes planetaris comporten efectes distributius entre la població lligats als processos de reestructuració productiva i a la capacitat redistributiva dels diferents Estats. El terme transició ecològica justa indica que aquest procés d’adequació del model de producció i consum als límits que marquen els ecosistemes naturals ha de ser també socialment sostenible i hauria de realitzar-se des d’una perspectiva igualitària i, per tant, acompanyada de polítiques econòmiques, productives i sociolaborals que asseguren majors nivells d’equitat i cohesió social i territorial. 

Des del món rural, el procés de transició ecològica planteja algunes qüestions rellevants. D’un costat, la menor incidència que tenen les pràctiques (de producció, consum, mobilitat…) de major impacte sobre els límits planetaris; una menor petjada ecològica, per tant. D’un altre, les exigències fonamentals que aquest procés planteja a les polítiques públiques i a les activitats privades: mantindre pràctiques tradicionals de menor impacte, aplicant els sabers ancestrals de les comunitats rurals; reduir o eliminar les pràctiques més perjudicials (agricultura industrialitzada, ramaderia intensiva, fertilitzants químics, ús abusiu de l’aigua, extensió del model turístic massificat…); modificar els sistemes de producció i consum per a fer-los sostenibles (agricultura ecològica, ramaderia extensiva, reducció del consum d’aigua i energia, autoconsum energètic basat en renovables, consum de proximitat). Canvis que han de plantejar-se des d’una perspectiva de transició ecològica justa, que ha d’implicar menors exigències de sacrifici per al món rural, atesa la seua menor responsabilitat en la crisi ecològica, i una adaptació dels canvis en les pautes de mobilitat a les especificitats del territori rural (dispersió geogràfica, nuclis amb menor població…). Aquesta transició ha d’anar acompanyada d’una millora significativa en la dotació d’equipaments i serveis públics vinculats a la vida quotidiana (sanitaris, educatius, comercials, financers, de cura de persones, d’oci…), així com d’opcions efectives de transport públic. Finalment, una qüestió fonamental per a aquesta transició ecològica justa ha de ser que els territoris rurals deixen de ser territoris de sacrifici destinats a l’obtenció de recursos (minerals, energètics…), la localització d’infraestructures conflictives, el destí d’activitats d’oci o per a donar servei a les zones amb més dinamisme econòmic i rebre’n els residus.