Sindicat agrari

Segons l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, sindicat és una organització de treballadors per a la defensa i promoció dels interessos professionals, econòmics i socials dels seus membres.

Durant la dictadura franquista no hi havia llibertat sindical sinó que l’única estructura legal era la del sindicat anomenat vertical, controlat pel Règim mitjançant una estructura on la màxima autoritat a escala estatal era la del ministre de Relacions Sindicals.

En el sector agrari l’únic sindicalisme existent durant la dictadura, i d’obligada afiliació, estava representat per la Hermandad Sindical de Agricultores y Ganaderos, amb una estructura en l’àmbit local, provincial i estatal, controlat a escala local pel caciquisme dominant de l’època; i en les estructures provincials i estatals per persones addictes al Règim.

Abans de la dictadura franquista, la referència que tenim del sindicalisme camperol al País Valencià és la dels sindicats catòlics, promoguts pel capellà jesuïta Pare Vicent en la dècada dels anys 30 del segle passat. Inspirat en la Doctrina Social de l’Església, els va promocionar per a combatre l’especulació abusiva del comerç vers els llauradors i, sobretot, per a fer front a la usura dels prestadors que aprofitaven les necessitats de finançament dels llauradors per a posar en marxa les seues collites a l’hora d’adquirir els incipients inputs (guanos sobretot) necessaris a tal fi.

Amb l’arribada de la democràcia es promulga la Llei de llibertat sindical a partir de la qual el món obrer s’associa lliurement per a defensar els interessos de classe.

En el sector agrari, és amb la Llei 19/1977, d’1 d’abril que es regula el dret a lliure associació dels llauradors i ramaders en Organitzacions Professionals Agràries (OPA), per a la promoció i defensa dels seus interessos en àmbits tals com els agropecuaris, mediambientals i territorials, davant de les institucions públiques o privades, tant en l’àmbit local, estatal com l’internacional.

Encara que la regulació de la lliure organització dels llauradors i ramaders té la data de naixement ja dita, el ben cert és que uns pocs anys abans, s’havia posat en marxa un fort moviment reivindicatiu del camp, vinculat a problemes sectorials com ara el desastre comercial de la fruita d’estiu o la política fiscal en el sector del vi, entre d’altres, reivindicant una sèrie de mesures per regular els preus dels productes i mesures estructurals en favor de l’agricultura familiar que representaven, exigint el dret a crear un sindicat lliure que els representara.

La principal Organització Professional Agrària eixida d’aquell moviment, la COAG (Coordinadora de Organizaciones de Agricultores y Ganaderos), es reivindicava com una organització democràtica, plural i independent dels partits polítics, dels grups de pressió i de les administracions, defensora dels drets econòmics, socials i culturals dels professionals del camp.

Al País Valencià va ser la Unió de Llauradors i Ramaders l’organització integrada en la COAG. Però a partir de la crisi generada el 2009 al si d’esta organització estatal, la Unió es va integrar en la nova organització UNIÓN de UNIONES.

Posteriorment al naixement de la COAG es van anar creant noves organitzacions agràries tals com ASAJA a escala estatal i les respectives associacions en cada província del nostre País, tals com AVA-ASAJA en l’àmbit de la província de València, AVA-ASAJA de Castelló, i ASAJA-JÓVENES Agricultores en la província d’Alacant.

La tercera organització a escala estatal i amb representació igualment al nostre País, va ser l’UPA, Unión de Pequeños Agricultores, amb vincles amb el sindicat obrer UGT.

Finalment, arran de la ruptura de COAG, i l’eixida de la Unió de Llauradors, COAG va crear la CCPV, Coordinadora Camperola del País Valencià, de molt escassa implantació en tan sols algun xicotet indret del nostre territori.

Han passat quasi cinquanta anys des de la naixença del sindicalisme agrari i malgrat els innegables avenços en les reivindicacions exigides al llarg del temps, el balanç es queda molt lluny d’assegurar que els llauradors i ramaders hagen aconseguit el seu objectiu d’assolir un nivell de vida digne com pretenien.

Ans al contrari, la manca de viabilitat de les seues explotacions, pel constant increment dels costos de producció i la marginal participació en la cadena de valor, els ha portat en molts casos a no tindre relleu generacional, i la població agrària s’ha anat envellint fins a uns nivells insostenibles, i com a conseqüència de l’abandó de les seues terres i la degradació conseqüent del territori.

La creixent globalització dels mercats o les enormes conseqüències que està provocant el canvi climàtic suposen uns nous reptes als quals s’enfronta la nostra agricultura, i posen a tremolar conceptes com Sobirania i Seguretat Alimentària.

És per això perquè les Organitzacions Professionals Agràries veuen més necessària que mai la vertebració i ferma unitat d’acció dels quals comparteixen uns interessos comuns al camp. I és també per això que s’imposa reforçar l’acció sindical reivindicativa en les seues lluites.

Però reivindiquen igualment que el conjunt de la societat siga conscient dels greus reptes als quals s’enfronten els llauradors i ramaders, i de l’enorme importància de tindre una agricultura viva, productora propera d’aliments, i gestora i preservadora del territori davant del gran impacte que està causant i causarà el canvi climàtic. I conseqüentment demanen que siga eixa mateixa societat la que se solidaritze seriosament amb les reivindicacions dels llauradors i ramaders.