Rural-itat

La ruralitat no es pot entendre com una categoria fixa ni com l’oposat simple —i sovint jeràrquicament inferior— de la urbanitat. Més aviat és una construcció social, material i ideològica que s’ha configurat històricament a partir de mirades sovint urbanocèntriques. Tradicionalment, el rural ha estat definit per indicadors com la baixa densitat demogràfica, la presència de paisatge agrari, una dotació de serveis més limitada o economies locals fràgils. Paral·lelament, s’ha interpretat des d’una perspectiva historicista com un espai immòbil, susceptible de patrimonialització i associat a un passat aparentment fix i sense capacitat d’evolució. Aquest imaginari, reforçat tant per determinades aproximacions científiques com per pràctiques de gestió pública amb biaixos urbanocèntrics, extractius i centralistes, ha contribuït a situar els territoris rurals en una posició de dependència i invisibilitat.

Les conseqüències d’aquesta mirada han estat profundes. S’han dissenyat polítiques des de la ciutat i per a la ciutat, s’han impulsat planificacions territorials que assignen funcions desiguals als diferents espais i s’han produït processos sostinguts de retirada de recursos. Alhora, s’ha consolidat una visió cultural que tendeix a simplificar o menystenir la complexitat de les pràctiques socials del medi rural. Aquesta lògica centre-perifèria, amb trets clarament colonials, ha convertit molts territoris rurals en espais en disputa, on la diferència territorial s’ha traduït sovint en desigualtat. Dins d’aquest marc han emergit zones de sacrifici, processos de gentrificació rural, formes d’exclusió interior i dinàmiques de substitució de població. En aquest context, els habitants dels territoris rurals han estat tractats massa sovint més com a part del paisatge que com a ciutadania plena, fet que ha reforçat la invisibilització i el sentiment de manca de reconeixement.

Tanmateix, en una societat en xarxa, on els territoris es troben intensament interconnectats i on les relacions socials sovint superen les distàncies físiques, la dicotomia rígida entre urbà i rural perd capacitat explicativa. La ruralitat no constitueix un bloc homogeni, sinó un conjunt divers de territoris i comunitats amb bases materials específiques i necessitats pròpies, però també comunes a la resta de la societat en el seu conjunt. Les diferències de context produeixen formes diverses d’organització social i d’exercici de la ciutadania, però no estableixen jerarquies intrínseques de valor entre territoris. Des d’una perspectiva sociològica, el que caracteritza la ruralitat és la interacció entre les bases materials dels territoris —recursos, estructura productiva, escala poblacional o relació amb el medi— i els substrats ideològics que els travessen. D’aquesta interacció emergeixen tensions, contradiccions i maneres diverses d’habitar i interpretar el territori.

En aquest sentit, la ruralitat deixa de ser una categoria homogènia per esdevenir un espai plural on es creuen diferències culturals, formes d’organització social i necessitats col·lectives diverses. No existeixen persones essencialment rurals; el que existeix són pràctiques rurals. Aquestes pràctiques es manifesten en formes específiques de relació amb el territori, en ritmes de vida particulars, en maneres de gestionar els recursos i en formes concretes d’interacció social. No depenen exclusivament d’una localització geogràfica, sinó d’una manera determinada d’articular la vida quotidiana amb l’entorn i amb els altres. La ruralitat, així vista, és el resultat d’una forma comuna amb què un conjunt de pràctiques generen comunitats «rurals». 

És precisament de la conjunció d’aquestes pràctiques d’on emergeix la dimensió comunitària. El comunitari no és una essència ni un atribut automàtic del medi rural, sinó el resultat de la interacció continuada entre pràctiques de cooperació, reciprocitat, gestió compartida dels recursos i formes de sociabilitat arrelades al territori. Les comunitats rurals es construeixen, així, a partir d’aquest entramat de pràctiques que generen vincles, confiança i capacitat d’acció col·lectiva. La comunitat no precedeix les pràctiques; és, més aviat, una realitat emergent que es produeix i es reprodueix a través d’elles.

Aquesta perspectiva obliga també a replantejar la manera com es produeix el coneixement sobre els territoris i com s’hi intervé. En aquest sentit, la ciència ciutadana i la ciència oberta es presenten com a eines especialment rellevants per a revertir les mirades jeràrquiques i posar en valor els sabers populars i les experiències locals. Quan la ciutadania participa en la generació de coneixement i quan la recerca acadèmica es posa al servei de les necessitats dels territoris, la ruralitat deixa de ser un objecte passiu d’estudi per convertir-se en un subjecte actiu de producció de coneixement. A més, els resultats d’aquest tipus de recerca poden esdevenir de domini públic i contribuir a construir una base compartida que reforce la capacitat política i organitzativa de les comunitats rurals.

La intervenció territorial esdevé, en aquest context, un altre àmbit fonamental. Davant les desigualtats territorials acumulades, els territoris rurals necessiten estratègies d’incidència política, mobilització social i presència pública que permeten transformar les mirades dominants. La pràctica de lobby, la construcció d’aliances institucionals i socials, la incidència mediàtica o la participació en processos de planificació territorial constitueixen instruments clau per revertir dècades de polítiques urbanonormatives i centralistes. L’objectiu d’aquestes accions no és únicament denunciar les desigualtats existents, sinó també reivindicar formes de vida, coneixements i maneres d’organitzar-se que contribueixen de manera decisiva al sosteniment de la vida col·lectiva.

La ruralitat és una realitat dinàmica, plural i travessada per relacions de poder que històricament l’han situat en una posició subordinada. Tanmateix, també és un espai de resistència, d’innovació social i de producció de pràctiques que ofereixen maneres alternatives d’habitar i gestionar els territoris. Entendre-la implica reconéixer tant la seua base material com la seua dimensió cultural i relacional, així com les desigualtats estructurals que la condicionen. En aquest marc, la ruralitat pot interpretar-se com una forma específica —i diversa— d’exercir la ciutadania, resultat de la combinació entre necessitats territorials, pràctiques quotidianes i la construcció comunitària que emergeix de la seua articulació.