Recingle

Al Diccionari Normatiu Valencià es definix com a «regruix o escaló en una muntanya vorejant un abisme». No acaba de quedar clar si el recingle és el mateix penya-segat o si és tan sols la part superior, la balconada que corona l’espadat. Sabem que deriva del llatí, del sema cing– que té a veure amb «cenyir» d’on venen cingla, cinglera, cingle, encinglar-se, cinglar, recinglar, cíngol, etc. Junt amb el prefix re- es forma «recingle» que és tant un conjunt de dos cingles esglaonats deixant al mig una faixa, com també un únic cingle allargat que dibuixa el contorn d’una muntanya. S’ha documentat recingle sobretot al País Valencià i a les muntanyes de Prades. Ací en van uns quants: el Recingle (Agres i Parcent), els Recingles de Guitarra i Verd (Beniardà), el Recingle de Culata (Castell de Castells), el Recingle dels Coloms (Confrides), el Recingle dels Matxos (Finestrat), el Recingle dels Cérvols (Alacant), el Recingle Alt (Quatretondeta), els Recingles de l’Ombria, del Ratero, de Morera, de les Bruixes i de Melcior (Benirrama, la Vall de Gallinera), els Recingles Gran i Llarg (Tollos) i el Recingle del Calderer (la Vall d’Uixó). El Comtat i ambdues Marines concentren el major nombre d’aquests orònims tan evocadors d’un relleu esquerp i, alhora, necessitat de matisos per a designar tots i cadascun dels seus accidents, ja que el medi rural valencià ha estat molt antropitzat. El pasturatge, els treballs agraris, la cacera, el trànsit dels camins o el desig de disposar d’un nom per a cada element de l’horitzó diari han generat aquesta aclaparadora riquesa toponímica. I disposar d’un nom per a cada punt del paisatge és disposar d’un paisatge major, més ample, més ric i més a la mida dels qui hi habiten. Tal com va dir el filòsof de la cultura George Steiner: «el que no es nomena, no existix».