Pasturatge, pastoralisme

Des d’una perspectiva social de producció i distribució, la característica essencial del pastoralisme, que el diferencia de la cacera, és el fet que el valor dels animals en les economies pastorals comença amb el seu naixement, mentre que en els contextos caçadors és l’animal mort el que té un valor econòmic. La combinació de les característiques geogràfiques i mediambientals i, alhora, els factors econòmics i culturals han definit el pastoralisme mediterrani al llarg de la història. Es tracta d’un pastoralisme diferent del de sistemes nòmades que han dominat les vastes regions del Pròxim i Orient Mitjà, i el nord d’Àfrica. És també diferent de les més intenses i sofisticades estratègies de pasturatge que s’han desenvolupat en el centre i nord d’Europa.

Des del sorgiment de les primeres comunitats neolítiques al Pròxim Orient i la seua posterior expansió al llarg de la conca nord del Mediterrani, el pasturatge oví i caprí s’ha convertit en una part integral de l’economia, la cultura i el paisatge mediterranis. La importància que estratègies de pasturatge com la transhumància assoliren durant l’edat mitjana va convertir la gestió ramadera en un tema d’obligatòria referència. En qualsevol cas i encara que important, la transhumància és només una de les característiques del sistema econòmic que el pastoralisme mediterrani ha definit al llarg de la seua història. Potser, la més essencial d’estes característiques és la relació entre pastors i llauradors, entre el pasturatge i l’agricultura. Una relació definida tant en termes de competència per l’ús de la terra, com en termes de simbiosi econòmica. Qualsevol que siga la perspectiva, allò que sembla clar és que quan mirem d’analitzar el pastoralisme en el context mediterrani, estem analitzant alhora els seus sistemes agrícoles. 

Al País Valencià, com a la resta de la Mediterrània, els pastors han format una part essencial de l’economia tradicional. En tots els pobles hi havia pastors i ramats de cabres i ovelles, criats fonamentalment per la carn. Igualment comú era el fet que algunes famílies tingueren una o dues cabres negres per a la producció de llet. Les persones dedicades a la conducció i guarda dels ramats, els pastors, ho podien fer sota condicions diverses de dedicació i/o propietat (a temps parcial o complet; sent propietaris de tot el ramat o només d’una part; o simplement treballar a sou per a un altre propietari). Per regla general, la dimensió dominant dels ramats valencians d’ovelles i cabres solia ser menuda, amb trenta o quaranta caps de mitjana, a vegades fins i tot menys. Nombre molt reduït si es compara, per exemple, amb els ramats castellans.

L’ofici de pastor s’entenia socialment com a una feina sacrificada i d’escàs estatus. És ben sabut que el treball dels pastors no coneixia la festa. Els animals havien d’eixir a pasturar cada dia. Només aquells dies amb pluja o neu, el pastor i el ramat (en algunes zones del territori se’n diu rabera) deixaven d’eixir, havien d’alimentar-se a base de farratge que s’havia emmagatzemat en prevenció d’estes incidències o com a complement d’alimentació per als animals.

És a partir de dinàmiques d’abastiment d’estos farratges o d’aprofitament de la pastura en terres de conreu, que una part important de la simbiosi pasturatge-agricultura trobava el seu sentit. Pastors i llauradors arribaven sovint a acords mútuament beneficiosos per a aprofitar al màxim les potencialitats d’aliment ramader que proveïa l’activitat agrícola, i alhora subministrar-se del preuat fem que els animals generaven en corrals i altres estructures de tanca i guarda dels ramats.

El pasturatge tradicional valencià ha generat, efectivament, una sèrie de tipologies diverses de construccions vinculades al refugi, guarda i moviment dels ramats. Corrals, sesters i coves per a tancar ramat eren llocs de refugi, però també i fonamentalment, autèntics espais de producció del fem amb el qual es millorava la producció de les terres conreades. Igualment, el moviment dels ramats locals o forans en transhumància (llarg recorregut) o transtermitància (curt recorregut), ha generat unes vies, els assegadors, que encara hui són autèntics trets definitoris del paisatge en algunes comarques valencianes com ara Els Ports.

Des de finals del segle passat les formes de gestió tradicional del ramat oví i caprí al País Valencià estan transformant-se profundament a conseqüència dels processos d’industrialització del sector ramader. Les transformacions en el marc legislatiu induïdes per la pertinença a la Unió Europea, la manca de relleu generacional i els canvis en el patró de consum de carn (més carn de porc i pollastre enfront de la carn de corder o cabrit) estan produint un canvi total en les formes de gestió, alhora que se certifica un descens quantitatiu important de l’activitat del sector ramader oví i caprí del país.