Participació

La participació en la ruralitat es defineix com la capacitat de les poblacions que habiten en territoris no urbans de transformar el context en què viuen amb l’objectiu de superar dificultats, desigualtats i violències. S’entén com un procés polític i social mitjançant el qual les comunitats poden guanyar recursos i sobirania (procés sovint denominat apoderament) per donar resposta als reptes socials, ecològics i econòmics. 

Tal com s’observa en la pràctica democràtica, un procés d’apoderament real implica un guany de capacitat de decisió per part d’uns actors, sovint vinculat a la cessió o reconfiguració d’aquesta per part d’altres. No es tracta d’un procés estrictament de suma zero, sinó d’una redistribució del poder. En l’àmbit rural, això es tradueix habitualment en la ruptura de models de governança verticals. Així, per exemple, si la ciutadania decideix el destí d’una partida pressupostària, l’ajuntament veu limitada la seua capacitat de decisió unilateral. De la mateixa manera, si una comunitat gestiona un espai públic o comunal, pot desplaçar els interessos privats d’empreses o suplir la inacció administrativa.

La participació és una eina per afrontar i transformar col·lectivament el context proper, convertint els habitants en protagonistes actius dels canvis que consideren necessaris davant de situacions percebudes com a injustes. En aquest sentit, la participació en les societats rurals té a veure amb el protagonisme de les poblacions que, des del seu context concret, diagnostiquen, dissenyen, creen i construeixen col·lectivament.

L’adjectiu «rural» imprimeix un caràcter específic a aquests processos, que es caracteritzen per un «model de dinamització territorial orientat a l’organització de baix a dalt». Aquest enfocament no busca dissenyar accions puntuals per resoldre problemes aïllats, sinó generar dinàmiques en què les comunitats prenguen consciència de la seua situació i de les estratègies que tenen al seu abast per fer front als reptes futurs. Així, la participació rural esdevé un mecanisme de reflexió-acció, on el coneixement compartit del territori és la base per projectar horitzons comuns.

Les comunitats rurals no són blocs homogenis. Existeixen tensions entre la població autòctona, les persones neorurals, població pendular i treballadors i treballadores temporals, a més de bretxes generacionals i de gènere i una creixent diversitat cultural. Per això, la participació ha d’incorporar la pluralitat de veus, experiències i sabers presents al territori.

Una de les particularitats de la participació en el món rural prové de la baixa densitat poblacional. Si bé això facilita el coneixement mutu i el contacte informal, també pot generar dinàmiques de control social que dificulten la dissidència o la innovació.

Podem distingir entre tres fórmules principals de participació en la ruralitat:

1. i) Participació institucional. Impulsada per institucions locals o supralocals, recull un seguit de pràctiques com ara els pressupostos participatius, el consell obert o els consells sectorials. Aquests processos han arribat de manera tardana i irregular a les polítiques rurals principalment per la manca de pressupost i personal tècnic especialitzat. 
2. ii) Participació acompanyada. Promoguda per organitzacions sense ànim de lucre, cooperatives, universitats, etc., que desenvolupen processos d’Investigació-Acció Participativa (IAP) o Community-Based Research (CBR) entre altres etiquetes que constitueixen metodologies concretes que faciliten la reflexió col·lectiva per a impulsar el canvi. Es caracteritzen per comptar amb acompanyament expert situat en una posició intermèdia (ni dins ni fora de la comunitat) que facilita processos de reflexió col·lectiva i diàleg de sabers. L’objectiu és trencar la jerarquia dels sabers i posar les eines metodològiques i tècniques al servei de la comunitat. Laboratoris ciutadans, experiències de creació ciutadana o plans estratègics de dinamització local en són alguns formats habituals. 

iii) Participació orgànica o informal. Emergeix davant l’abandonament institucional i la manca de recursos en territoris afectats per desigualtats. Es basa en la capacitat d’agència i la inventiva de la població. Sovint invisible per a les estadístiques i registres oficials, és, tanmateix, essencial per a la resiliència rural. Quan les rutes de transport fallen, quan el comerç local tanca o quan els serveis de cura desapareixen, la població rural autoorganitza xarxes informals de suport (compartir cotxe, cooperatives de consum informals, cures comunitàries). En contextos de mancança de serveis o risc de despoblament, l’acte de «fer poble» a través de l’associacionisme i altres fórmules informals de participació esdevé una condició mateixa per a la vida al territori. 

L’èxit de la participació en la ruralitat depèn de superar l’urbanormativitat: la tendència a imposar models de governança dissenyats per a contextos urbans en territoris amb lògiques de proximitat i densitat diferents. El futur d’una ruralitat viva implica reconéixer que la participació no és un mer tràmit administratiu, sinó un exercici de dret al territori.

Una participació realment efectiva ha de ser situada: ha de tenir en compte el relleu generacional (especialment el paper de la joventut), ha de dotar de recursos reals al personal tècnic per a evitar la fatiga de les persones que sostenen els processos, i ha de legitimar les estratègies informals de supervivència de la població. Participar en l’entorn rural implica transformar la perifèria en un centre de decisió propi, garantint que siguen les comunitats rurals les que definisquen el seu horitzó de futur.