Paraula

Els diccionaris aporten unes quantes accepcions per a «paraula»: sons articulats que expressen el pensament, la representació gràfica d’eixos sons, allò que es diu en oposició a allò que es fa, promesa de mantindre allò que es diu, torn per a parlar en una assemblea o reunió, etc.

Les paraules són importants. Les paraules rurals són molt importants. Ho són perquè expressen un pensament obligat a donar raó de tot un món (alhora físic i social) alçat sobre territoris amples; ple d’elements del paisatge que s’han de designar, poblat de plantes i animals que cal nomenar exactament, de signes atmosfèrics que convé interpretar amb precisió, d’accions i relacions per habitar i, al mateix temps, fer habitable eixe món (no sempre grat ni còmode) però que és el món. Per això, l’arsenal lèxic rural és variat, ric, minuciós, capaç de pensar el medi rural i de «dir-ho» oralment; amb la paraula dita, cantada, moltes vegades en solitari; altres compartida al safareig, a la font, a la taverna, a la plaça, al forn; als treballs comunitaris.

Paraula és la representació gràfica dels sons, la lletra. «Saber de lletra» també importa. En la societat tradicional l’analfabetisme estava dolorosament estés. Malgrat la Llei Moyano (1857) que instituïa l’escolarització obligatòria, el 1870 més del 50 % de la població espanyola no sabia llegir ni escriure. A l’inici dels anys trenta del segle xx la proporció era del 30 % i encara major en zones rurals. Saber de lletra investia de prestigi; no saber-ne, estigmatitzava. Vicent Andrés Estellés, nascut als anys vint a l’Horta, es rebel·lava en una de les seues Horacianes.

Pare,

no sabies llegir ni escriure,

no sabies de lletra.

Analfabet, es diu això de manera expeditiva,

un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolte

i l’entenc desdenyosament injust.

Caldria matisar.

Hom no pot dir analfabet impunement […].

Per ensenyar la lletra fan falta mestres i escoles. A les àrees de poblament dispers algunes escoles havien d’estar als masos. El 1913 ja funcionaven escoles rurals, com la de Foios (Llucena), però en calien més. Durant la Segona República van somiar a construir 27.000 escoles (moltes d’elles rurals i a pobles menuts) per atendre un milió de xiquetes i xiquets no escolaritzats. D’aquell somni d’ensenyança i de dignitat participaren Carles Salvador, mestre a Aielo, La Pobla de Benifassà i Benassal, gran defensor del valencià; Paquita Sanchis, mestra a Pina de Montalgrao i Llíria, «depurada» i encarcerada pel franquisme; i tants altres. Al capdavant estaven Rodolfo Llopis, de Callosa d’en Sarrià, director general d’Ensenyament Primari, i el ministre Marcelino Domingo. Ja sabem com va acabar eixe somni. El retrocés en l’ensenyament l’ha pagat molt car la societat espanyola i, en particular, les zones rurals.

Paraula és el torn per a intervindre en una assemblea o reunió. En eixa gran assemblea que se suposa que és una democràcia, les comarques rurals valencianes demanen tribuna lliure per a dir la seua. Ningú ha de parlar en el seu nom. En aquest moment de convulsió i emergència ambiental, el crit d’alarma de les comarques rurals no pot faltar. Ens calen les seues paraules, la seua experiència, saviesa i esperança.