Mineria

L’extracció de substàncies minerals (mineria, en definitiva) es practica pels humans des de temps immemorials, començant pels moviments de terra amb fins agrícoles o de trànsit viari, els elements i construccions de pedra seca, els llocs que subministraven pedra de carreu, les mines d’on s’extragueren metalls, o d’argila per a la ceràmica, l’extracció de calcària i guix per a fabricació de calç i algeps, etc. Els paisatges rurals valencians són de vegades una vertadera simfonia de signes històrics que mostren com els moviments de terres i les extraccions mineres del passat s’han convertit moltes vegades en el nostre patrimoni cultural i etnogràfic, acompanyat del resultat d’aquelles pràctiques: masos, corrals, castells, camps i ribassos…

Quasi la totalitat dels materials i dels productes que utilitzem cada dia o que ens envolten en les nostres cases i ciutats estan formats per minerals, roques i substàncies minerals que s’extrauen de mines, pedreres i altres diferents tipus de jaciments minerals. El vidre, la ceràmica, els components constructius, tots els elements del nostre telèfon mòbil, ordinadors, televisors, fins i tot la pasta dental, la sal, o qualsevol objecte de plàstic (derivats del petroli); tots tenen una base mineral absoluta. L’aigua és també un mineral (líquid a temperatura ambient) que en la major part dels pobles valencians d’interior s’extrau del subsol mitjançant pous i sondejos, o bé és captada directament en naixements o aprofitant assuts. Al nostre voltant trobarem també aliments vegetals i elements de fusta, fusta que no existiria sense haver aprofitat per al seu creixement nombroses substàncies minerals (N, P, K…), que moltes vegades són afegides en forma d’adobs minerals (nitrats, fosfats…) als cultius.

Malgrat tota aquesta realitat, parlar actualment de mineria comporta també aspectes pejoratius derivats de la imatge, més o menys negativa, que transmeten les grans explotacions mineres (grans pedreres) que sovint deterioren sectors del nostre paisatge. En aquests casos concorren dos aspectes particulars: grans interessos econòmics d’empreses particulars i, lamentablement, unes mesures de restauració ambiental i de compensació social que poques vegades han estat a l’altura del que hauria sigut desitjable per a la concòrdia social i la sostenibilitat ambiental. Aquesta ha sigut, i continua sent encara, la base d’un problema no ben resolt.

El territori valencià ha lliurat històricament, almenys des d’època romana, gran quantitat de metalls (ferro, coure, plom, argent, mercuri) i altres substàncies minerals (baritina, caolinita, lignit, pissarres bituminoses) que eren explotades en mines subterrànies. També es va extraure petroli enfront de les costes castellonenques. Tots aquests antics recursos minerals estratègics ja no són objecte d’explotació i els seus vestigis constitueixen, moltes vegades, el testimoni d’un interessant patrimoni geològic i miner digne de conservació in memoriam. Entre altres instal·lacions sobre la mineria històrica, es poden visitar els museus i exposicions mineres de Soneixa (guix), Artana (ferro) o Ribesalbes (pissarres bituminoses).

Al nostre país encara es mantenen actius notables aprofitaments miners que formen part important del nostre PIB. En aquest sentit, es poden destacar els següents tipus de recursos minerals:

– Diferents tipus d’argila destinats a la indústria ceràmica i a l’elaboració de paviments d’argila o de gres cuit, especialment per les fàbriques del sector de Castelló.

– Arena silícica, destinada a la indústria del vidre de qualitat; i caolí per a la ceràmica.

– «Pedra natural»: així s’anomena el conjunt de roques calcàries més o menys cristal·lines (calcària, dolomia, gres calcari…) que s’utilitzen en la construcció, especialment per a paviments i parets. Hi ha una gran varietat de tipus i noms comercials en les tres províncies, especialment en les comarques del Vinalopó.

– Calcària i altres additius per a la fabricació de ciment tipus «pòrtland» (cimenteres de Bunyol).

– Guix que s’utilitza per a la fabricació d’algeps i altres productes de construcció (fàbriques de Soneixa).

– Àrids per trituració, generalment explotats com a pedreres de roca calcària, dolomia o gres; o també en graves al·luvials. El destí és fonamentalment la construcció (formigó, carreteres, etc.).

– Sal comuna, que s’explota per injecció subterrània d’aigua en el diapir de El Pinós (protegit com a Monument Natural), obtenint una salmorra que és conduïda mitjançant una canonada fins al sistema salí de les Llacunes de La Mata i Torrevieja (Parc Natural).