Memoria

Somos lo que recordamos, de la misma manera que somos lo que olvidamos. Es hora de reivindicar la memoria del mundo rural como un patrimonio frágil y en peligro de extinción, que debemos defender contra visiones bucólicas que nos han instalado en una crisis permanente. Es hora también de que intentemos tejer y reconstruir un discurso sobre lo rural como proyecto de vida autónomo e integral, atento a nuestras propias necesidades y valores, sin pedir permiso ni perdón por ser lo que somos, capaz de conquistar una dignidad liberadora del lastre secular. No se trata de armar un discurso necesariamente antagónico al de la ciudad, solo debemos exigirnos recuperar nuestra memoria con integridad y rectitud para desembarazarnos de la rémora que nos ha hecho vivir con complejo de inferioridad frente al mundo urbano.

Recordar, nos advierte la etimología, significa volver a hacer pasar por el corazón, resignificar las palabras y los hechos con una mirada nueva. No se trata de recoger, clasificar y mostrar en un museo la memoria de lo que fuimos. O no solo se basa en eso. Se trata de que comencemos a reivindicar con firmeza la concreción práctica de derechos constitucionales elementales, entre los que, evidentemente, figura la protección «a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones» (preámbulo de la Constitución Española de 1978).

Reivindicar la memoria del patrimonio material e inmaterial del mundo rural supone hacerlo en el contexto de un proyecto global de desarrollo integral, armónico y sostenible. Tal vez no exista futuro para la cultura rural si no lo hay para el mundo rural; aunque, seguramente, el mundo rural tampoco tendrá un futuro esperanzador sin la garantía de un acceso permanente a la cultura para sus moradores.

No todo es pesimismo en mi mirada; en los últimos tiempos, algo se mueve en eso que los sociólogos urbanos llaman (nunca sé si lo hacen por asepsia académica o por cinismo) España vacía, vaciada, expoliada, saqueada… Empieza a haber cultura más allá de las semanas culturales de la Transición. Incluso, pueblos que apenas rozan los mil habitantes por arriba o por abajo han convertido la cultura en eje vertebrador de su vida comunitaria.

Nuestros pueblos han comenzado a llenarse de gentes llegadas del norte, del sur, de tierra adentro, de más allá del viejo mar, de aldeas y ciudades. Hemos de ser capaces de tejer, de suturar tantas voces y miradas distintas para no quebrarnos por las junturas. Hemos de saber construir una nueva cultura rural que no olvide su pasado ni lo mire con displicencia, y que afronte el futuro incierto que se nos ofrece con espíritu elevado y mirada limpia.

Durante demasiado tiempo hemos vivido pensando que la solución a los problemas en el mundo rural era reproducir el modelo de políticas urbanas a escala reducida. La mala conciencia nos ha hecho esforzarnos por demostrar que el mundo rural podía ofrecer la misma calidad que la cultura de las grandes urbes, paradigma de la Cultura con mayúsculas.

A nadie se le escapa que la naturaleza de lo que aquí se reivindica es la de una cultura liberadora, comprometida con las personas más desfavorecidas, con más dificultades para acceder a los bienes culturales que deben ser, porque lo son, patrimonio colectivo. Una cultura rural democrática y participativa, y que, sin renunciar a su idiosincrasia, sepa dar respuestas innovadoras a los nuevos y viejos problemas.

L’entrada memòria, al Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, conté un bon grapat de definicions, de les quals n’hem de destacar les dos primeres:

1. (Filosofia/Psicologia) Facultat de recordar.
2. Presència en la ment d’una persona desapareguda o d’un fet passat: «Les seues paraules són dignes de memòria»; «Hem perdut la memòria de moltes tradicions».

I el que trobem més endavant amb l’afegit de col·lectiva: «memòria col·lectiva» (Sociologia): conjunt de records, coneixements i informació compartits per un grup social, i que està significativament associat amb la identitat de la comunitat.

«Memòria històrica» és un concepte ideològic i historiogràfic amb pocs anys de vida, atribuït molt freqüentment a Pierre Nora, qui ha assenyalat que vindria a aplicar-se a l’esforç conscient dels grups humans per a trobar (o millor recuperar) el seu passat, siga real o imaginat, valorant-lo i tractant-lo amb respecte. Aquest és el cas de l’esforç actual de part de la societat i (en alguns casos) de les institucions d’un país per a recuperar part de la seua història passada. Història sovint amagada, manipulada o explicada només des de determinats punts de vista ideològicament molt esbiaixats.

Conceptes molt relacionats, o gairebé sinònims, són el de «memòria col·lectiva», el de «política de la memòria» (Politics of memory) o «política de la història» (Geschichtspolitik). Maurice Halbwachs, molt abans que Nora, havia definit la memòria col·lectiva com la memòria de fets no viscuts directament, sinó tramesos per altres mitjans, un registre intermedi entre la memòria real i viva i les esquematitzacions de la disciplina històrica. També la UNESCO té un programa propi de memòria històrica, anomenat «Memòria del Món».

L’aplicació del concepte no està exempta de conflictes, sobretot quan arriba a implicar la fixació de fets i processos històrics que no tenen una interpretació unívoca. Fins i tot de vegades s’arriba a crear algun «relat», alternatiu a altres, que en casos extrems pot arribar a ser una «veritat oficial» (la negació de la qual pot ser perseguida legalment), una veritat «políticament correcta» o fins i tot un «pensament únic» (informalment imposat).

Molt relacionat amb aquest està el concepte de «memòria democràtica», entés com les accions dutes a terme pel Govern d’Espanya, els Governs de les comunitats autònomes i de les entitats locals (ajuntaments, diputacions, Consells insulars, cabildos, etc.) amb la finalitat de reivindicar a les víctimes de la Guerra Civil espanyola i de la dictadura de Franco. Accions orientades per la Ley de Memoria Democrática (Ley 20/2022) i prèviament per la Ley de Memoria Histórica (Ley 52/2007), així com per altres normes de nivell autonòmic i també per ordenances locals. 

Per a Marc Baldó,

la memòria democràtica és un tipus determinat de memòria col·lectiva o pública (…) és una construcció política que dona identitat compartida a un col·lectiu humà (…) és una construcció política oberta, en la qual participen els poders públics, la societat civil (associacions de memòria històrica, centres d’estudis d’història locals o comarcals, instituts i centres educatius, periodistes, investigadors, escriptors, artistes, obres d’art…) i té en compte el treball dels historiadors. La memòria democràtica és una construcció política, però no és una imposició, sinó una construcció consensuada, acordada, respectada per la majoria i que (…) ha d’integrar i fer-se dins del marc dels valors i drets humans (i si no ho fera, no seria democràtica). En aquest sentit, la memòria democràtica contribueix a conformar l’imaginari col·lectiu dels ciutadans lliures i la identitat popular com a país de manera molt diferent a la memòria col·lectiva.

Els poders públics no defineixen els continguts de la memòria pública, no estableixen un relat únic i tancat, sinó que «creen els mitjans» perquè els individus, els col·lectius i la mateixa societat la desenvolupen. 

Aquest procés de refer la memòria col·lectiva s’ha donat a tots els països amb passat recent traumàtic i no és sempre un camí fàcil. A Espanya és un camí ple de complicacions per la seua pròpia història. Així, quan la demanda social va créixer, el 2007 es va aprovar, amb l’oposició de la dreta, una primera llei que resultava ambigua. Els orígens del Partit Popular i de tota la dreta espanyola, íntimament lligats al franquisme, feien i encara fan difícil aquesta construcció, a diferència d’altres països europeus on la dreta fou i és antifeixista. Ara per ara, no s’ha aconseguit construir una memòria democràtica i tenim una memòria col·lectiva fragmentada, d’acord amb els postulats de Baldó.

La «memòria històrica», o «memòria democràtica» és, per tant, l’esforç actual de part de la societat rural per recuperar part de la seua història passada. Història que ha estat amagada, manipulada o explicada només des d’un determinat punt de vista ideològicament molt esbiaixat (la història contada pels vencedors). Aquesta és sovint la memòria d’uns fets no viscuts directament, sinó tramesos per altres mitjans: testimonis de gent gran sobretot. Aquest exercici col·lectiu al nostre país ha començat a dur-se a terme massa tard, no han estat els fills dels protagonistes els que han encetat la feina, sinó els nets, i de vegades els besnets, això ha provocat la desaparició de gran part dels testimonis directes, de les persones que van viure els fets en primera persona. Tot i això, els esforços han estat notables i fructífers en molts casos.

La memòria històrica al nostre món rural està particularment lligada a la geografia, sovint abrupta i complicada, que ha possibilitat que a les terres de l’interior del País Valencià (i a terres veïnes d’Aragó i Catalunya), després de la Guerra Civil espanyola s’organitzara la guerrilla antifranquista. Tot i els esforços del franquisme de qualificar de bandolers i criminals els guerrillers, la gent de masos i pobles mai va deixar d’anomenar-los «maquis». L’obligatorietat imposada per les autoritats franquistes, sobretot per la guàrdia civil, als masovers de pernoctar a les poblacions i no als masos, va ser el motiu d’abandonament de molts d’ells, contribuint així a la sagnia del despoblament que encara continua. El món rural, i especialment els masovers i masoveres, van viure entre dos focs enfrontats a mort: els maquis i la guàrdia civil, i massa sovint en van ser víctimes i van ser subjectes (actius o passius) patint agressions, tortures i de vegades la mort.

Al món rural valencià, amb una població minvant i envellida (fet que dificulta la recuperació de la memòria) i en la qual encara tenen, en part, un pes significatiu (sociològic i polític) posicions conservadores, també són presents els recels davant els esforços que s’estan fent per recuperar la memòria col·lectiva, històrica i democràtica. Més encara en poblacions on la proximitat entre víctimes i victimaris, o els seus descendents, és molt estreta. Arguments, que sovint també es troben al món urbà, com que es tracta de «reobrir ferides» o que és cosa de «quatre radicals nostàlgics» són utilitzats per desautoritzar i intentar neutralitzar o aturar les iniciatives que van sorgint i consolidant-se per les nostres comarques. Malgrat aquestes reticències, són nombroses les conferències, jornades, exhumacions, publicacions, etc., que s’han fet, s’estan fent i es faran amb la finalitat de recuperar la memòria i fer justícia i reparació amb les víctimes del franquisme.