Mans

«De l’home mire | sempre les mans…»

Les mans són una imatge d’un mateix, poden ser grans, menudes, llargues, gruixudes, tendres, aspres, arrugades, tremoloses, estar calentes o fredes…, però siguen com siguen, sempre ens parlen de la persona i també de totes i quantes coses ha fet i fa en la vida. 

Qui es dedica al camp sol tenir unes mans amples i grans, mans que s’han anat forjant en el temps i el treball, les mans saben de terra humida, de pols seca i de fred matiner. Són mans que aprenen a resistir després d’un xafó, d’un tall en la falç, de l’aspror de la soga i a les quals cada moviment els dona experiència, es repeteix tantes vegades que a la fi els dona seguretat i fermesa. La pell es va fent fosca, dura i forta, i també aspra al tacte. 

En el camp les mans les utilitzem constantment: elles apreten, sostenen, carreguen, arrastren, espentegen, alcen… i cada durícia es converteix en una memòria, cada clivella en una història i cada prunyó en un record del fred. Ens parlen del treball i de la vida. 

Amb les mans treballa tot artesà. En el món rural amb les mans sempre per davant es pasta el pa, es muny la vaca, es lleva el fem, es fila l’agulla, es trena el vímet, es modela el fang, es nuga, es neteja, es repara, es construeix i es menja cada dia. Amb les mans s’alça la destral, després s’afonen en la terra per a confiar-li la llavor, es lleven les males herbes i amb elles més tard es torna a buscar el seu fruit. 

Eixes mateixes mans ens ajuden a comunicar-nos, són una ampliació del nostre rostre, de la nostra paraula, un llenguatge corporal que ens acompanya a l’hora d’expressar emocions, estats d’ànim i ens reforça la comunicació verbal, el missatge. De vegades poden ser agressives, si estem enfadats, si hi ha tensió, si hi ha gresca, si s’alça el dit acusador, si es té la mà llarga tant per a furtar, com per a pegar, o bé per a defensar-se. En elles està la força, però també el límit, se sap que el que fa la mà deixa empremta i que si s’apreta massa, es trenca.

Per contra, estan les mans que transmeten tendresa. Són les que acaricien un nadó, les que toquen suaument el llom del gos, les que arrepleguen un ou acabat de posar, són les que donen consol quan falta un ser volgut, el gest senzill de posar suaument una mà sobre una altra persona és un llenguatge sencer d’afecte i companyia. I també són, naturalment, per a fer manetes els enamorats… Les mans ens acullen a la vida quan naixem i ens acompanyen fins a l’últim alé quan morim.

També tenen molt a veure amb els costums i tradicions d’un poble, les utilitzem per a saludar i acomiadar un conegut bé amb un bon apretó de mans, bé amb una palmadeta a l’esquena o amb una mà alçada. Per a dir que t’apropes i també que t’allunyes. Per a senyalar camins. Per a signar un pacte, reforçant el valor de la paraula. Per a contar històries amb les mans volanderes i per a demanar silenci. Les mans sempre parlen alt i clar.

També ens serveixen per a mesurar en el camp i en la cuina, un pam, un jeme o un grapat ens aproximen a una mesura sense perfecció, que cadascú fa útil en la seua feina. 

I en moments de festa són les que agafen i toquen els instruments, les que fan petar els dits o picar les mans, les que breguen totes juntes per a mantejar un foraster o les que repiquen castanyetes.

I ara acabe com he començat recordant a Raimon en la cançó de «Les Mans»:

De l’home mire
sempre les mans.
Mans de xiquet, ben netes
mans de xiquet que es faran grans
mans que en la nit busquen
allò que no troben mai
Mans dels que maten, brutes;
mans fines que manen matar
mans tremoloses, eixutes
mans dels amants.
De l’home mire
sempre les mans.
Mans tan dures
dels que passen fam
mans tan pures
de quan érem infants.
De l’home mire
sempre les mans, les mans.