Km 0

Formalment, el terme «quilòmetre zero» indica un punt que fa de referència per a mesurar les distàncies, tant en general com de carreteres o xarxes ferroviàries. Molts estats tenen el seu propi quilòmetre zero i sembla que el més antic, almenys a Occident, és el Milliarium Aureum («Xaló d’Or») del Fòrum de Roma, que dona sentit a la frase «tots els camins condueixen a Roma», ja que les distàncies de l’Imperi romà es mesuraven en relació amb aquest punt, encara que no en quilòmetres, una mesura molt més moderna.

Però aquesta expressió troba espai en aquest diccionari en traslladar-se recentment al món de l’alimentació per a assenyalar una anomalia: el fet d’haver normalitzat que molts dels aliments que consumim tinguen un origen llunyà. Frescos o elaborats, saludables o perjudicials, ecològics o convencionals, el llarguíssim viatge de molts d’ells ―especialment dels que trobem en les grans superfícies― representa la part visible d’un sistema alimentari extremament complex que s’ha anat configurant a partir de la incorporació del petroli a la producció i que ha transformat dràsticament les ruralitats en tot el món. Al País Valencià observem aquest efecte en la implantació de monocultius per a exportació o en les tensions que pateix des de fa dècades el tradicional minifundi per a esdevenir rendible en economies on el gran es menja al xicotet.

L’adjectiu «km 0» interpel·la aquesta irregularitat per a realçar els productes locals i de temporada. Fa poc que hem començat a prendre consciència de les ferides que deixa la nostra forma de vida sobre altres territoris i pobles i sobre els sistemes naturals dels quals formem part. La crisi climàtica és un d’aquests impactes i la contribució al calfament global del sistema alimentari depenent del petroli és molt significativa. Enfront d’aquesta realitat, molta gent reacciona donant suport a alternatives de confiança i proximitat que se sustenten en pràctiques agroecològiques. 

Tractant de posar la ment en blanc, l’expressió «km 0» evoca l’absència de distàncies, el lloc que marquen els nostres peus a terra, tot allò que podem mirar i abastir des d’ací. Des del territori. Tot allò que, encara que està al nostre costat, de vegades no veiem. Una crida a repensar els vincles i les prioritats. 

Com expliquen les persones llauradores amb memòria, el recorregut màxim de les collites per a la seua venda ha sigut sempre una qüestió de sentit comú. Per exemple, la distància que permetia arribar amb el carro carregat tirat pel matxo, posar la parada i haver tornat a casa abans que es fera de nit. Així feien les famílies llauradores de les terres del Montnegre, en l’horta d’Alacant. Les seues preuades verdures i hortalisses arribaven al mercat central d’Alacant i a Sant Vicent del Raspeig o Tibi, però es dificultava l’arribada a Xixona per les males condicions dels camins. Per tant, Xixona normalment quedava fora d’eixe km 0 històric. Per a la venda de peix fresc des dels ports, el km 0 depenia també de què aguantara el gel i de l’època de l’any. Aquestes lògiques universals, amb un elevat component d’autonomia, cooperació i coneixement del territori, són les que han possibilitat i condicionat les distàncies de viatge dels aliments fins fa no tant. 

I és que trobar ací llegums de la Xina, llimes de l’Argentina o cacaus dels Estats Units, forma part del que podem interpretar com una excepcionalitat històrica, ja que durant segles i segles l’alimentació ha sigut de proximitat i el concepte modern de «km 0» era innecessari per ser una obvietat. Hui, els aliments llunyans, a banda d’impactes socials i ambientals, representen vulnerabilitat i incertesa.

«El futuro ya fué», diuen les dones d’Amèrica Llatina conegudes com a defensores del territori. Elles lluiten contra la implantació de monocultius i macroprojectes de mineria o energies renovables, desafiant les narratives del que s’anomena «progrés». I sí, pense com elles, que el futur ja va ser, perquè és en els sabers del passat, arrelats, aquells que hem menyspreat des d’aquest present una mica prepotent, on trobem moltes claus per a refer formes de vida sostenibles i en equilibri. 

Km 0 és tornar a posar els peus a terra, però també podria ser un punt de partida per a un procés de canvi col·lectiu que passe pel consum, però arribe molt més enllà. En una transformació més profunda que torne a posar la vida en el centre, l’autèntic km 0.