Horitzó

Límit visible de la superfície terrestre, on semblen ajuntar-se el cel i la terra. A les terres muntanyoses sol ser la línia de carena de les serres que ens envolten. Un horitzó tallat en pedra que porta ahí des de fa milers, milions d’anys, acompanyant la vida. Es mira a l’horitzó quan es treballa al bancal, per vore com avança el sol. Es mira a l’horitzó quan es camina per vore com de lluny està el nostre destí. Es mira a l’horitzó per a recolzar-se en ell —també el miraven aquells que ens precediren— o per a tindre una certa seguretat. Però no és immutable: cal comptar amb l’erosió i el canvi geomorfològic del relleu. Hi ha també els incendis que destrueixen els boscos que poblen les serres. O els aerogeneradors gegantins que desfiguren els horitzons de sempre.

Per horitzó s’entén també un conjunt de possibilitats o perspectives. A les terres muntanyoses valencianes sol ser més aviat precari, poc encoratjador. Però la gent no desisteix de mirar-lo de front. Caldrà guanyar-lo.