Horitzó

Límit visible de la superficie terrestre, on semblen juntar-se el cel i la terra. A les terres muntanyoses sol ser la línea de carena de les serres que ens envolten. Un horitzó tallat en pedra que porta ahí des de fa milers, millons d’anys, acompanyant la vida. Es mira a l’horitzó quan es treballa al bancal, per vore com avança el sol. Es mira a l’hortizó quan es camina per vore com de lluny està el nostre destí. Es mira a l’horitzó per recolzar-se en ell –també el miraven aquells que ens precediren- o per tindre una certa seguretat, Pero no és immutable. Cal comptar amb l’erosió i el canvi geomorfològic del relleu. Hi ha també els incendis que destruixen els boscos que poblen les serres. O els aerogeneradors gegantíns que desfiguren els horitzons de sempre. Per horitzó s’enten també un conjunt de possibilitats o perspectives. A les terres muntanyoses valencianes sol ser més bé precari, poc encoratjador. Pero la gent no desisteix de mirar-lo de front.

Caldrà guanyar-lo.