Herències

En una societat basada en la propietat privada i l’acumulació de capital, les herències són font primordial de les escletxes socioeconòmiques. La pobresa s’hereta, el 80 % de les persones que neixen pobres, ho seran al llarg de la vida. Qui hereta béns i recursos tindrà més opcions vitals i augmentarà l’escletxa social.

Tot i que totes les herències no són iguals. No és el mateix heretar un piset en una ciutat que una casa de poble. Ni camps que solars. Ni una immobiliària que un forn. Mentre que les primeres són desitjades pel seu alt valor de mercat, les segones s’han convertit en una rèmora. Segona escletxa, entre l’urbà i el rural. El que abans valia per a tirar endavant una família, ara ningú no ho vol. I això no és d’un dia, ve de lluny… 

I encara afegim una tercera escletxa —n’hi ha més— com la de gènere, atés que les dones rurals migren més del rural a l’urbà. Entre altres raons, les dones no són titulars de la propietat (el 2024 només 19 dones estaven inscrites en el registre de titularitat compartida d’explotacions agràries) tot i que la treballen: gestionen el negoci, la criança, les cures, la hisenda, les provisions…

Hem construït una societat on la propietat està per damunt de les persones i del bé comú. O, com diu Fina, la Palaca —ma mare— «les herències no haurien d’existir o com a molt, lo justet i només d’una generació». El que ve a dir és que com que la desigualtat és estructural cal compensar i teixir un sistema que ens oferisca les mateixes oportunitats, recaptant de qui més té per a repartir a qui menys té, per al benefici col·lectiu. No ens oblidem.

Però també podríem optar per altres models millors. En compte d’un sistema d’acumulació i una posterior redistribució (impostos, regulació de preus, etc.), podem atacar el problema d’arrel i capgirar la jerarquia entre propietat privada i drets humans. 

Tal com he ja plantejat amb l’actual crisi residencial, el problema no és tindre o no casa, és tindre «el dret a habitar», que vol dir que, el dret a viure una vida digna, amb un sostre i recursos, ha d’estar per damunt de les propietats i l’acumulació de riquesa.

I no cal inventar res! Existeixen exemples de terres comunals, a Mallorca o Galícia, models cooperatius, de masoveries, d’usdefruit, de cessió en ús o de custòdia immobiliària… Aquests models de compartir la propietat i la corresponsabilitat també són una herència i l’hauríem de mantindre viva. Ens aniria molt millor.

L’herència que deuríem deixar és legislar per protegir el territori, el medi, els pobles i el seu patrimoni per a les persones i el seu benestar de forma col·lectiva. Prioritzar els drets residencials a l’enriquiment, restaurar les cases abandonades i cedir el seu ús i cura. Posar els camps i les muntanyes al servei de les persones, les del rural i sobretot les de ciutat. I remunerar eixe servei!