Habitatge

El Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix habitatge com a: «construcció o lloc condicionat per a ser habitat per persones».

L’habitatge i la forma en què el percibim és aquell espai que ens acull, on ens sentim protegides sota un sostre, on ens sentim a gust i amb la sensació de formar part d’alguna cosa més que quatre parets, part d’un espai al territori on hem decidit —o sense decidir-ho altres factors ens han portat— desenvolupar el nostre projecte de vida.

Ja voldríem que l’habitatge, en tota l’ampla extensió del seu significat, formara part del territori d’una manera integrada, sense agredir els voltants, sense ocupar llocs que poden suposar perills o riscos per a qui l’habita i per tot el que l’envolta.

Habitatge em porta a habitar i habitar a la reflexió de com habitem el territori?

Si fem un recorregut per les comarques valencianes podem trobar diferents tipus d’habitatges tradicionals, sovint molt relacionats amb els usos agrícoles, que han estat les activitats principals del nostre territori. Quan així era, sembla que la relació habitatge-habitar-hàbitat era d’allò més natural, gairebé necessària per a mantenir l’equilibri entre humans i els llocs on viuen. I ara, enyorem aquest equilibri.

Podríem fer una descripció de cadascun d’aquests habitatges, sense perdre de vista allò que cada persona sent i percep quan en té un davant. Amb el pas del temps, aquestes construccions han esdevingut, en gran part dels llocs, una prova del gran esforç i feinades que comportava habitar-los. L’abandonament del treball agrícola, els canvis socioeconòmics i els nous ritmes vitals han fet que en moltes, massa vegades, s’abandonen i queden en ruïnes.

Les construccions més emblemàtiques: la masia —també anomenat mas, encara que el terme correspon més al terreny agrícola i ramader que envolta l’edifici—, el maset, l’alqueria, la barraca, el riurau… són ara testimonis d’altres temps i part del patrimoni valencià. Pel seu desús actual, queden com a símbol d’aquest patrimoni que cal conservar i que, afortunadament, a vegades es conserva amb altres funcionalitats, sempre que haja quedat gran part de l’edificació en bon estat com per a poder recuperar-lo.

No sols ha passat a les edificacions nomenades, també s’ha donat l’abandonament a moltes cases de poble i a molts pobles es veuen algunes edificacions molt poc respectuoses amb l’estil local.

Què sentim quan veiem aquests habitatges caiguts, o en ruïnes o abandonats? En molts casos s’han arreglat les teulades perquè no entre l’aigua i faça malbé tota l’estructura, però massa vegades el que trobem a gran part del territori valencià, a les zones d’interior sobretot, i a les comarques rurals són construccions destruïdes o en procés de destrucció. Aquest procés, durant moltes dècades, no ha estat un punt d’atenció, ni de la població local ni d’institucions fortes que podien intervindre en la seua conservació. Malauradament i aprofitant l’aïllament, s’han donat molts casos d’espoli, de pedres, de bigues, fins i tot de mobiliari i elements decoratius tant d’interior com d’exterior.

Sovint aquestes imatges de l’abandó em porten a imaginar com les persones que hi vivien havien alçat, pedra a pedra, cada mur, cada bancal dels voltants, i havien treballat i viscut amb un gran respecte a la natura, sense un ús abusiu dels recursos. Persones que considere molt sàvies i que a vegades pense, que afortunadament no han vist la degradació que envolta tot allò que van construir.

I ara, com habitem aquest territori rural tan maltractat durant dècades?

Ja m’agradaria tindre resposta engrescadora i encoratjadora, però el panorama és una mica advers. Ara que hi ha més interés per viure i revitalitzar zones rurals, aquell abandó de dècades fa que l’oferta d’habitatges disponibles als pobles siga insuficient, tant per a joves del poble com per a persones nouvingudes que hi voldrien establir-se.

Però no ens desanimem. Van apareixent fórmules que esperem que porten beneficis als pobles. Algunes ajudes per a rehabilitar cases o crear vivendes, oficines d’assessorament, iniciatives que promouen noves estratègies…

Una estratègia que sembla que està donant resultats positius a altres territoris, i que està inspirada en la tradicional masoveria catalana, d’on agafa el nom, és la masoveria urbana. Una alternativa a la compra i al lloguer. Consisteix en què una persona propietària cedeix el seu habitatge, pel temps que s’acorde a una altra, a canvi que assumisca la rehabilitació i el manteniment. Interessant, no?

I sense ànim d’aigualir la festa, recordem: «abans de prendre casa per habitatge, mira bé el veïnatge».