Gelada

Una gelada és el descens de la temperatura mitjana per baix de 0 ºC durant un temps més o menys llarg. En la societat tradicional constituïa un altre risc meteorològic afegit a les sequeres, inundacions o grans nevades. A hores d’ara el seu impacte és menor en una societat industrialitzada i de serveis. Al territori valencià hi ha dos tipus bàsics de gelada: per advecció i per radiació. Les primeres es relacionen amb les onades de fred per la invasió d’aire d’origen polar o àrtic. Si l’advecció és persistent, els efectes poden ser catastròfics i danyar greument la vegetació i els cultius.

Les gelades per radiació són típiques de les llargues nits d’hivern amb cel ras i en calma, amb una important pèrdua d’energia per irradiació. Certes topografies de muntanya, com les foies i cubetes, afavoreixen el fenomen. A més, l’absència de vent impedeix la renovació de l’aire a prop del sòl. Si el vapor d’aigua a l’aire (la humitat) és suficient, es formarà gebre: fins cristalls de gel ramificat sobre el sòl, la vegetació i el rocam. És l’anomenada «gelada blanca». Amb poca humitat, parts de les plantes es poden congelar i necrosar i, fins i tot, arribar a la mort de la planta. Aquesta és la temuda «gelada negra».

Les gelades afecten limitadament persones i animals, ja que poden protegir-se. Encara que poden ajudar a combatre plagues i a sanejar la vegetació, els seus efectes en l’agricultura són sobretot negatius. Al medi rural valencià són molt temudes, especialment les relacionades amb onades d’aire polar continental del NE. Algunes han quedat incorporades a la memòria col·lectiva i a la documentació científica. Cavanilles consigna a les Observaciones les fortes gelades de 1788 i 1789 que danyaren bona part de les garroferes valencianes. Una altra gelada recordada és la de 1878, amb -8 ºC al Jardí Botànic de València. La del 17 de gener de 1946 va ser molt intensa: a Sant Mateu es registraren -14,5 ºC. Va causar importants danys als cítrics dels quals depenien molts jornalers. El 1954 en va haver-hi una altra amb un registre de -22 ºC a Castellfort. Entre el 4 i el 24 de febrer de 1956 se succeïren tres invasions d’aire polar continental molt fred i sec que van destrossar cítrics i oliveres. Els Nadals de 1962 i 1970 també van gelar fort, així com el gener de 1985.

La gelada de 1956 va incidir molt durament en el món rural valencià. Es van perdre molts arbres i, no cal dir-ho, les collites de cítrics i altres conreus. Es va gelar alguna cosa més que els arbres, també moltes vides rurals. El precari equilibri en què vivien nombroses famílies es va trencar definitivament. Als masos del nord valencià, molt castigats ja per la política de repressió del maquis, es va iniciar el cicle final d’abandonament. L’única eixida va ser emigrar cap a les ciutats valencianes o catalanes, on esperaven altres misèries: infrahabitatge, explotació al treball, desarrelament. Darrere quedaven pares i iaios, camps, cases, pobles, històries i records. No va ser exclusivament una catàstrofe meteorològica. Tres anys després de la gelada de 1956 va arribar el Pla d’Estabilització, que certificava el radical fracàs econòmic del franquisme. L’èxode rural dels seixanta denota l’absència total de polítiques efectives per al món rural, convertit en proveïdor de mà d’obra i condemnat a l’oblit pel que fa a infraestructures o inversions. De vegades, el context sociopolític d’un risc climàtic és tan perillós com el propi esdeveniment. Així va passar en la DANA d’octubre de 2024.