Forn

El domini del foc ha estat una de les capacitats que més ha ajudat a la humanitat. Com seria una vida sense la capacitat d’aprofitar i dominar la calor per cuinar, escalfar habitatges, fondre metalls o produir altres energies? El forn és el 2.0 de la tecnologia bàsica d’aquest domini en permetre augmentar l’eficiència i capacitat de producció. Així, aquesta tecnologia va ser aprofitada de moltes formes. Es van crear i emprar forns per a cuinar, treballar el metall, fabricar algeps i calç o produir carbó. Els forns esguiten els nostres pobles i els seus paisatges.

En l’organització territorial tradicional, aquests forns eren la base de produccions que es distribuïen pel territori reforçant el paper del rural com a espai productiu relacionat amb els espais urbans amb els quals intercanviaven productes i serveis. A les comarques rurals valencianes s’han encés diversos tipus de forns, molts d’ells en zones forestals per a disposar d’abundant llenya. Els de pa, és clar; de calç; d’algeps o guix; les carboneres amb les seues fumeres i gateres; de vidre; d’oli de càdec (Juniperus oxycedrus) per a sanar animals; de pega per a coure teies de pi i arbustos resinosos dels quals s’obtenia la pegunta per impermeabilitzar les botes de vi i marcar el ramat; teuleries i rajoleries; etc. Els forns de pa i ceràmics de les ciutats i del litoral exigien ingents quantitats de combustible. Eixa demanda va arrabassar boscos i màquies fins a la generalització del gas i l’electricitat per a calfar els forns. Els forns eren així una baula més d’una llarga cadena de relacions que enllaçava els materials de la seua construcció, els combustibles, les matèries a transformar i el consum dels seus productes. Fent-los, per tant, part del teixit social constituent dels pobles i del poble. 

Amb la industrialització i els inicis de la metropolització, gran quantitat d’aquestes produccions i els forns associats es van traslladar a l’entorn urbà i periurbà. No es van perdre sols els forns tradicionals, sinó també la gestió territorial associada. Les mines, els boscos proveïdors de combustible i els sabers associats van ser abandonats. Les ferreries i els seus productes van ser substituïts per productes made in allà on siga. Però això no va llevar importància al concepte forn per a les valencianes i els valencians. 

L’evolució dels processos productius va portar nous forns: els industrials. És el cas dels siderúrgics (ja fòssils d’un país passat industrial i esvaït) implantats en el Port de Sagunt des de l’inici del segle xx per l’empresa Altos Hornos de Vizcaya. Explotaven el ferro de la Sierra Menera (Terol) transportat per una línia pròpia de ferrocarril, convertida ara en via verda. El 1971 es van transformar en Altos Hornos del Mediterráneo i es va crear la IV Planta Siderúrgica, que va tancar en la dècada dels vuitanta, fent esclatar un important conflicte social. Els alts forns de Sagunt van tindre rellevants conseqüències al territori circumdant: nous pobladors; canvis de societat agrària a altra industrial; l’auge del Port de Sagunt i la subsegüent bicefàlia municipal amb el nucli històric de Sagunt; o l’impacte traumàtic del tancament. Ara resta en peu el forn número 2 per recordar eixa història. Les cimenteres i els seus forns han resistit un poc millor, però són ara una ombra del que van arribar a ser i pesar a la societat i l’economia de diverses comarques valencianes. 

Altres forns industrials encara ben presents i importants són els ceràmics dedicats a la producció de taulelleria i, també, de rajoles i altres materials per a la construcció. En el cas de la taulelleria ens trobem amb l’evolució des d’una activitat tradicional de manisetes (encara viva i activa artesanalment) a la producció massiva de gres ceràmic i altres productes en una indústria puntera, però que contempla amb incertesa el seu futur. Una indústria que, tot i localitzar-se a municipis urbans i de transició, és una destinació primària d’ocupació per a moltes persones de contrades rurals properes. Pel que fa als materials ceràmics per a la construcció (rajoles, teules, etc.), l’activitat encara es manté tot i la seua industrialització i són, encara, prou les instal·lacions productives, o com a mínim de distribució, presents als pobles i comarques rurals.

Resten els forns de les llars i els de coure pa com darrer gran punt de resistència. Un punt calent de tradició i identitat i de la seua preservació, però també part de la base de la nostra sobirania alimentària i de la nostra vida social. El forn de coure el pa és una fita al món mediterrani per la seua importància alimentària i cultural. El pa ha sigut un aliment bàsic durant segles, amb caràcter sagrat i protagonista de nombrosos ritus. Els forns de pa han estat llocs centrals a la societat rural. En algunes poblacions, el forn era de la vila o comunal, gastat per torns o en jornades que concentraven el treball festiu de la comunitat. El forn és la cambra de cocció i, per extensió, l’obrador on s’elabora el pa, coques, dolços, etc., i el despatx de venda. Paradoxalment, no són pocs els pobles que manquen de forn en l’actualitat. Cal esperar que passe una furgoneta distribuint el pa o comprar-lo en una gasolinera o en un supermercat més o menys proper. En masos, alqueries i habitatges aïllats era freqüent disposar d’un menut forn, ja fora exempt o adossat a la casa per tal que la boca s’obrira en la cuina. 

A hores d’ara, el forn a casa és un reducte de resistència enfront dels que ens volen fartar amb el seu menjar «prefabricat». Un símbol de la nostra capacitat d’autogestió i de control de què som i del que mengem i incorporem als nostres cossos. Així, el forn és una eina de resistència contra controls físics aliens. Als pobles els forns de pa són encara un punt d’abastiment bàsic, però també un punt tradicional de trobada i intercanvi social on s’obté molt més que un pa de bona qualitat: forns-centre cívic d’administració social. Llarga vida als nostres forns!