Etnobotànica

L’etnobotànica és la ciència social que estudia les relacions entre les plantes i les societats humanes. De fet, el nostre és un món de relacions amb les plantes: sempre ens hem relacionat i hem necessitat aprendre sobre elles: combinar coneixements pràctics (per a què serveixen) amb uns altres de teòrics i compartibles (moment de recol·lecció, distinció entre arrels, fulles o fruits). Així ho feien ja les recol·lectores de plantes del paleolític; els agricultors neolítics i així ho fan els actuals pobladors del món rural i de les societats que encara viuen als llocs més recòndits.

Relacions que s’estableixen per tot arreu i a tota hora. Des del naixement, en què portaran flors a la mare, fins a la mort, en què ornaran la tomba amb unes altres flors. Usem les plantes directament o transformades: el café o el suc de taronja del matí; la roba de cotó o de lli; els mobles; la fruita i la verdura; els processats, com el pa, el sucre o les conserves; també les begudes; moltes medicines; etc. Les plantes han tingut un destacat paper històric com a condicionant de rutes comercials i de canvis econòmics, a través de les plagues, etc.

L’objecte de l’etnobotànica és la saviesa sobre les plantes col·lectivament compartida pels grups humans. Ho fa amb una mirada al passat, estudiant els coneixements tradicionals, però mira al present i a un futur en què el coneixement acumulat sobre les plantes es projecta en múltiples usos. I ho fa amb el suport de diferents especialitats científiques (la botànica, la fitoquímica, la farmacologia) que investiguen la morfologia, fisiologia, bioquímica, genètica o ecologia de les plantes per tal d’explicar les seues propietats. L’etnobotànica aprofita els coneixements d’aquestes ciències i, al mateix temps, aprofita els mètodes i tècniques de l’etnografia, l’arqueologia, la història (heràldica, numismàtica, vexil·lologia), la medicina, la lingüística (etimologia, toponímia, paremiologia), la història de les religions (com a compendis sacralitzats de sistemes de supervivència) o la història de l’art.

Els usos culturals de les plantes són molt diversos, tant de manera directa com indirecta (la morera i la seda o les pastures pels ramats). Moltes es fan servir d’aliments, edulcorants i condiments, amb una llarga llista de plantes i variants agrotècniques que són la base alimentària de la humanitat. Un altre capítol important és la utilització medicinal i farmacològica, incloent-hi tòxics, anticonceptius, estimulants, psicotròpics, inductors de la son o de l’activitat sexual, aromes i cosmètics. Cal advertir, però, que no són les plantes les que «curen» o alimenten, sinó els principis actius que contenen; uns components que varien segons les parts de la planta o l’època de recol·lecció, i que actuen segons la dosi o la manera de preparació.

Altrament, les plantes ens cobreixen, i ací hauríem de parlar dels usos tèxtils (cotó, lli, espart, cànem) i pigmentari. Les plantes també ens ajuden a bastir el nostre món, la qual cosa ha impulsat diferents activitats artesanals, constructives, energètiques (llenya, palla), com a matèria primera per molts processos de fabricació; i milloren i ornamenten els nostres ambients domèstics i exteriors (parcs i jardins). El darrer capítol d’usos és ample, divers i profundament humà. Es tracta dels usos simbòlics, que abasten des de creences totèmiques i religioses, fins als usos rituals (luctuosos, funeraris), iniciàtics i oraculars, artístics (en escultura, pintura, música), lúdics i festius, etc. L’etnobotànica proporciona coneixement social en constatar que eixos usos canvien segons l’edat, sexe, rol social, etc., com també que hi ha dendrofílies i dendrofòbies (estimes i aversions a determinats arbres), per exemple.

El nostre País es caracteritza per una gran diversitat ecològica i per ser un lloc de trànsit i comunicació; tot això ha seleccionat una flora rica i variada capaç de generar usos variats i peculiars. A més, s’han domesticat espècies que venien de llocs distants i que han arribat a ser signes idiosincràtics de la nostra natura, agricultura, cuina o cultura, com ara l’espart, la carrasca, l’olivera, el panical, la morera, el lledoner, la ruda o el fleix, entre molts d’altres. La relació entre la societat valenciana i les plantes ha sigut variada i intensa, generant uns coneixements transmesos de generació en generació per diferents mitjans: orals i escrits, rituals i festes, cançons, refranys, mites i llegendes, etc., expressats amb llenguatges ben diferents de la botànica actual. Coneixements que cal interpretar-los acuradament, tenint compte dels contextos i les formes d’aplicació.

L’actual etnobotànica valenciana s’inspira en autors com Rojas Clemente, Cavanilles, Font Quer, C. Pau, Seijo, o Gosalbes de Cunedo. Els primers llibres moderns que es van publicar amb un enfocament etnobotànic ample van ser Amics de muntanya de Josep Mascarell (1961) i Les nostres plantes (1985), seguits en 1991 per Herbari breu de la Safor, de Joan Pellicer i Estudio etnobotánico de la provincia de Castellón, de Luis Mulet. Aquestes obres i altres que han vingut després expliquen relacions insospitades entre els coneixements populars sobre les plantes i les arts plàstiques, la literatura, la religió… troballes que obrin la porta a nous interrogants i a noves relacions.

Més encara, l’anàlisi dels coneixements etnobotànics recollits i sistematitzats ha facilitat avanços en camps cientificotècnics com els de l’alimentació, la farmacologia, la medicina, la cosmètica, el tèxtil o els materials de construcció. L’etnobotànica és una ciència que investiga les relacions dels humans amb les plantes per al progrés humà i no cap embolcall ideològicament manipulable d’una enyorança d’un passat idíl·licament imaginat. La secular adaptabilitat dels gestors de la terra (recol·lectors, llauradors, pastors, tècnics agrícoles) ha permés avanços importants, ja que a partir de coneixements antics han introduït millores en les pràctiques i usos i han assolit quotes d’excel·lència ben notables.

Ara bé, atesa la desconnexió actual amb el món natural i amb el rural, i també la ruptura de les antigues cadenes de transmissió i l’exclusió d’eixos coneixements del sistema educatiu, els sabers etnobotànics han d’abordar-se amb un estudi rigorós i compatible enfocat amb els reptes del futur. I, més encara, els coneixements heretats no podran salvar-se amb un idealitzat «retorn al passat» que menysté les conseqüències de la renúncia als avanços científics i tecnològics, bona part dels quals estan associats al coneixement sobre les plantes.

En consonància amb tot l’anterior, la ciència de l’etnobotànica ha d’assumir també com a repte aprendre a retornar a la societat el saber acumulat sobre les plantes, actualment en risc de pèrdua. I ha d’emprar la divulgació per a apropar la societat actual al món vegetal, això sí, amb una mirada informada i global.

Al País Valencià tenim una herència de coneixements més que notable, tot i que també bloquejos de caràcter ideològic o polític dirigits contra la ciència i els avanços cientificotècnics; o simplement per una fascinació acrítica i nostàlgica per un suposat paradís ancestral en comunió amb una natura més idealitzada que real. Però, per sort, l’etnobotànica pot aportar informació i idees als coneixements especialitzats en medicina, nutrició, o farmacologia, amb objectius tan lloables com curar malalties o millorar aliments. Socialment parlant, adquirir o recuperar coneixements etnobotànics ens ajuda a gaudir i interpretar millor les plantes i els paisatges que han configurat. Sí, l’etnobotànica és una font de troballes culturals i alhora una constructora de futur adaptable a la natura en evolució.