Aigua

L’aigua és vida, tot allò que està viu està format en la seua major part per aigua i per tant la seua presència determina l’abundància de vida i, per tant, de riquesa ambiental i social. No debades l’aigua ha estat històricament el principal modelador del paisatge i el territori valencià i la base de la qual junt amb la llengua és la gran classificació valenciana: horta i secà. 

La seua presència o absència ha marcat històricament grans diferències. L’horta familiar era un element de sobirania, el principal sosteniment de les llars. Unes poques fanecades d’horta garantien una alimentació variada, de qualitat i, gràcies a l’aigua de rec, regular. Però els cabals disponibles d’aigua són finits i les zones irrigades, contra el que alguns pensaven i pensen, no es poden expandir indefinidament. La gestió tradicional de l’aigua, tant la social com la d’infraestructures, ha conformat un sistema complex i, a hores d’ara, en part fòssil. Històricament, si ho mirem bé, l’aqüeducte de Peña Cortada, la Séquia Reial del Xúquer o el pantà de Tibi són grans obres públiques que permeten transportar aigua a mitjanes o llargues distàncies. 

Aquests sistemes de gestió han augmentat aquesta complexitat al llarg de la història: la primera revolució industrial valenciana es va moure amb força hidràulica i poc després amb els motors els pous es van expandir augmentant la superfície irrigada. Poques dècades després se’ls va afegir altre element consumidor d’aigua: el turisme. Es pot afirmar així que, a més d’agent de modificació del paisatge, l’aigua ha sigut un motor social i un «agent urbanitzador» en el sentit més ample del terme. L’expansió industrial i del regadiu o la implantació del turisme van suposar la transformació de molts espais rurals en urbans o «en transició». Però, també cal afegir un altre aspecte que sovint oblidem, a banda de l’augment del consum d’aigua pel creixement de població o l’increment d’activitat, s’ha de tenir en compte que la mateixa construcció d’habitatge o d’obra pública consumeix i fossilitza aigua que queda fora del sistema. Per exemple, el formigó està format entre un 40 i un 60 % d’aigua. És un càlcul difícil de fer, però, si més no es pot reflexionar sobre quanta aigua roman atrapada a les construccions i infraestructures que ens envolten. 

L’aigua és vida, però és limitada. Els cabals disponibles es renoven i varien amb el temps, però només es poden recuperar mitjançant el cicle de l’aigua; un procés en què l’aigua procedent dels mars, llacs, boscos, terres, rius i embassaments s’evapora, es transforma en núvols i torna a caure en forma de precipitació. Tot i això, quan en un territori determinat les activitats humanes utilitzen més aigua dolça de la que es regenera de manera natural, la disponibilitat d’aigua superficial i subterrània pot disminuir i generar danys importants en l’entorn i en els ecosistemes vinculats.

L’aigua dolça és probablement el recurs natural més familiar i íntim per a tothom, no debades un 65 % del nostre cos és aigua. Amb el creixement continu de la població mundial, les previsions d’escassetat futura poden convertir-lo en un element susceptible de generar conflictes. Per tenir-ho més clar: només entre un 2,5 i un 3 % de l’aigua del planeta és dolça i útil per al consum humà i el regadiu. D’eixa minsa quantitat un 68,7 % roman congelada als casquets polars —d’on es perdrà en descongelar-se aquests i barrejar-se amb l’aigua salada dels oceans— i a les glaceres. Un 30 % de les aigües dolces s’acumulen a aqüífers subterranis amb diferents graus d’accessibilitat i només un 1 % de l’aigua dolça total és superficial. D’aquesta quantitat s’ha de tenir en compte que un 29 % es troba als grans llacs d’Àfrica, un altre 21 % als grans llacs de Nord-amèrica i un 20 % al llac Baikal. No disposem de tanta aigua com sovint es pensa. 

Al cas valencià hem d’afegir un factor de complexitat: gaudim d’un agradable clima mediterrani caracteritzat per precipitacions minses a bona part del territori i per una distribució irregular tant intraanualment com interanualment. És a dir, no arrepleguem grans quantitats i, quan plou, o plou poc o plou massa. Les nostres zones urbanes són aquelles que disposen de més aigua, per això són urbanes, però moltes d’elles han esgotat la seua capacitat de renovació per la sobreexplotació d’aqüífers i altres problemes com la salinització o la pol·lució per nitrats i altres contaminants. Així que molt sovint es posa la mirada en els cabals presents a les comunitats rurals per tal d’intentar suplir aquestes carències. Tot i que no és un dibuix massa acurat es pot dir que els transvasaments són, en general, conduccions de cabals des del rural cap allà on l’urbà té necessitat de satisfer una demanda. Unes actuacions que, a banda de restar oportunitats al rural, tenen sovint molts impactes territorials i ambientals que tampoc són positius.

D’altra banda, les inundacions que afecten les àrees urbanes i el litoral valencià tenen sovint l’origen en episodis de pluges torrencials que es produeixen a l’interior rural. Aquest fenomen s’intensifica per l’abandonament d’activitats tradicionals de gestió del territori, com el manteniment de bancals, séquies o terrasses, que ajudaven a retenir l’aigua i reduir les escorrenties. Quan aquestes pràctiques desapareixen, el sòl perd capacitat d’absorció i l’aigua circula amb més velocitat cap a les zones baixes. A més, determinades formes de conreu o d’ús del sòl que deixen grans superfícies de coberta nua faciliten que les aigües arrosseguen terra, sediments i altres materials, incrementant els danys en infraestructures i espais habitats. Unes inundacions agreujades per l’ocupació indiscriminada de zones inundables oblidant que «l’aigua té les escriptures de tot el que és seu i de tant en tant les reclama». 

El rural i l’urbà són territoris condemnats a trobar una entesa i més pel que fa a l’aigua. Un bé públic i escàs que ha de ser protegit i gestionat al rural, allà on ara hi ha disponibilitat i qualitat, per garantir que es pot gaudir d’ell. Cal millorar la gestió, però també readaptar coneixements tradicionals de comunitats que han sabut gestionar cabals i previndre riscos durant segles.