Agricultura

Del llatí agricultura, compost per «ager», «agri» (camp, terra cultivable) i «cultura» (cultiu, cura), derivat de «colere» (cultivar, habitar, cuidar).

Activitat humana orientada al cultiu de la terra i a la producció d’aliments, fibres i altres recursos biològics mitjançant la gestió d’ecosistemes agraris o agroecosistemes.

Des de la seua aparició durant la transició neolítica, l’agricultura ha constituït un dels fonaments materials de les societats humanes, ja que va permetre el sedentarisme, l’acumulació d’excedents, l’especialització del treball i el desenvolupament d’institucions socials i econòmiques complexes. En conseqüència, l’agricultura no pot entendre’s únicament com una tècnica productiva, sinó com un sistema socioecològic que articula relacions entre les comunitats humanes, els recursos naturals i l’organització econòmica.

En el marc de les ciències agràries contemporànies, l’agricultura s’entén com la gestió deliberada d’agroecosistemes, és a dir, sistemes ecològics transformats per l’acció humana amb finalitats productives. Estos sistemes integren components biològics, físics, tecnològics, socials i econòmics que interactuen i determinen la seua productivitat, estabilitat i resiliència. Des d’esta perspectiva, l’agricultura és simultàniament un procés ecològic (perquè depén dels cicles biogeoquímics, la biodiversitat i l’energia solar) i un procés social (perquè està mediat per institucions, coneixement agronòmic, estructures de propietat i relacions econòmiques).

En el context valencià i mediterrani, l’agricultura ha sigut històricament un element central del territori, configurant paisatges agraris singulars com les hortes irrigades, els sistemes de reg tradicional o els mosaics de cultius de secà i regadiu. A més de produir aliments, estos sistemes agraris han mantingut una relació estreta amb la cultura rural, l’organització comunitària de l’aigua i el coneixement agronòmic transmés entre generacions. Aquesta dimensió biocultural del camp forma part del patrimoni territorial valencià i ha sigut clau per a l’adaptació dels sistemes agraris mediterranis a condicions ambientals sovint limitants, com la irregularitat hídrica o la pressió climàtica.

No obstant això, durant les últimes dècades s’ha produït una reducció molt significativa del pes social i laboral del sector agrari. A Espanya, el treball vinculat a l’agricultura representava encara més del 15 % de l’ocupació a principis dels anys vuitanta, mentre que en l’actualitat el sector primari ocupa aproximadament el 3,4 % de la població ocupada. En el cas de la Comunitat Valenciana, la proporció és encara menor: en 2023 les persones ocupades en el sector agrari representaven aproximadament el 2,1 % de l’ocupació total, amb unes 48.600 persones treballant en l’activitat agrària (INE, Enquesta de Població Activa). Aquesta evolució reflecteix un procés prolongat de transformació econòmica caracteritzat per la terciarització de l’economia, la mecanització agrícola i l’abandonament progressiu de terres de cultiu.

La reducció del pes laboral del sector agrari té implicacions territorials, socials i ecològiques rellevants. D’una banda, contribueix a l’envelliment de la població agrària (a la Comunitat Valenciana prop del 50 % dels agricultors supera els 65 anys) i dificulta el relleu generacional. D’altra banda, implica la pèrdua progressiva de coneixement agronòmic local i de pràctiques agrícoles adaptades a les condicions mediterrànies. Al mateix temps, l’abandonament agrari pot afavorir processos de degradació territorial, homogeneïtzació del paisatge i increment del risc d’incendis en zones de muntanya o d’inundacions en les planes litorals.

Paral·lelament, la globalització dels sistemes agroalimentaris ha impulsat models productius cada vegada més intensius i integrats en cadenes de subministrament llargues, orientades a mercats internacionals i economies d’escala. Estes dinàmiques generen fortes pressions econòmiques sobre les explotacions agràries locals, especialment en territoris mediterranis com el valencià, on les explotacions solen ser de dimensió reduïda i amb una elevada dependència dels preus internacionals i dels costos dels inputs agrícoles.

Des de mitjan segle xx, la intensificació agrícola associada a la denominada Revolució Verda ha comportat també una simplificació dels agroecosistemes i una dependència creixent de fertilitzants de síntesi, biocides i combustibles fòssils. Encara que estos processos han incrementat els rendiments productius, també han generat impactes ecològics importants, com la degradació del sòl, la contaminació de les aigües o la pèrdua de biodiversitat. Diverses investigacions han assenyalat igualment els possibles efectes sobre la salut associats a l’exposició crònica a plaguicides i altres contaminants químics presents en el sistema agroalimentari.

Davant estos reptes, l’agroecologia proposa la transició cap a sistemes agraris més resilients basats en la diversificació de cultius, el reciclatge de nutrients, l’augment de la matèria orgànica del sòl i la integració d’infraestructures ecològiques del paisatge, com ara cobertes vegetals, marges o policultius. En l’àmbit mediterrani i valencià, diversos estudis han destacat el paper de la diversitat vegetal, les rotacions i el disseny ecològic dels agroecosistemes com a elements clau per a reduir la dependència d’agroquímics i reforçar l’equilibri biològic dels cultius.

En este context, l’agricultura manté una importància estratègica que va més enllà del seu pes estrictament econòmic. En un escenari global caracteritzat per crisis climàtiques, tensions geopolítiques i vulnerabilitat de les cadenes de subministrament, la producció alimentària local adquireix una rellevància central per a la sobirania alimentària dels territoris. En regions densament poblades i altament urbanitzades com la valenciana, la continuïtat de l’activitat agrària resulta essencial per a garantir l’abastiment d’aliments, preservar els paisatges agraris mediterranis i mantindre viu el coneixement agronòmic acumulat durant segles.

Així, l’agricultura no sols representa una activitat econòmica, sinó també una infraestructura ecològica i social fonamental per al territori, la salut ambiental i la seguretat alimentària de les societats mediterrànies.