Vellesa

A qualsevol dels diccionaris que consultem veurem que la paraula vellesa traspua pessimisme en totes les seues afeccions: darrer període de la vida, qualitat de vell, senectut, estat de deteriorament, gastat per l’ús… En referir-nos a la pròpia vida podríem dir que açò s’acaba, i fins a cert punt és així, però ho podem mirar amb uns altres ulls.

Vellesa també és experiència, una qualitat que s’adquireix lentament, és acumulativa i de transmissió lenta. Busqueu en les persones majors experiències aplicables al vostres projectes, son gratuïtes i per tindre-les només cal temps per escoltar. Hem d’afegir també la relativització de les coses, sovint els donem excessiva importància i acabes veient que no hi havia per tant, encara que de vegades ja has fet tard.

Vellesa sol ser també temps de retorn als orígens. Durant dècades la gent del món rural ha anat abandonant els pobles, buscant unes millors condicions de vida o uns llocs de treball que allí no trobaven, fins a l’extrem de provocar un despoblament sever d’àmplies zones de la nostra geografia que ha acabat sent un problema greu i de molt difícil solució. Als pobles acaben quedant quatre vells, els que es van quedar, i sortosament també una part gens menyspreable dels que van marxar i retornen als orígens, quan arribem a la jubilació, de manera permanent o estacional. Mentrestant el joves fan estades ocasionals que serveixen almenys per descobrir o reafirmar la idea de “que bé s’està al poble!”.

El vells acaben sent els guardians del patrimoni local, en primer lloc del material. Les coses es mantenen, funcionen i estan en ordre perquè hi ha persones que les utilitzen. Ací hem de parlar també de paisatge i estarem d’acord en que és ben desolador un entorn abans plenament humanitzat i ara abandonat. Els pocs llauradors i ramaders que queden aprofiten les millors terres, quedant la resta en el transit de terra conreada a terreny forestal. Per sort, una vegada més, són els vells els que mantenen els xicotets horts que per les rodalies dels pobles donen una pinzellada de vida al paisatge. Mantenen formes de conrear, eines, vocabulari i qui sap si antigues varietats locals dels cultius tradicionals. També fan una mica del manteniment, sempre necessari, de les construccions de pedra en sec i excepcionalment alguna construcció nova. I ací ja entrem en la conservació del patrimoni immaterial.

La tècnica constructiva de la pedra en sec va estar reconeguda l’any 2018 com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Atenció al detall! si el reconeixement és per la tècnica, els depositaris que garanteixen el seu manteniment en el futur són els que la coneixen i ací la vellesa novament juga un paper clau en la seua transmissió. Reconeixements de la UNESCO a part, la gent gran dels nostres pobles han de transmetre els seus coneixements de música popular, de danses, de cuina, de creences, d’esports, de contalles i de mil coses més. En resum de tot el bagatge de la cultura tradicional.

Afortunadament cada cop hi ha més inquietuds entre una part de les generacions més joves en recollir tota aquesta informació.

Pal·liar el problema del despoblat rural també és garantir als pobles l’atenció necessària quan de la vellesa es passa a la dependència.