Universitat Laboral

El sagal de Quintanar del Rei va agafar el sarvatxo amb destresa, imprimint la força necessària per a què el preciós animaló no es pogués escapolir. Al moment, el soltava amb delicadesa perquè continués les seues correres, comptant amb la nostra eterna admiració. Aquesta tècnica precisa desenvolupada a les serralades del seu poble li servia per a impressionar el seu públic, joves arribats a Xest l’any 75 des de Còrdova, A Corunya, Cocentaina,… per a estudiar 6é d’EGB en règim d’internat amb una beca del ministeri.

N’érem completament aliens a les intencions que el ministre José Antonio Girón de Velasco va explicar en la inauguració de la primera d’aquestes construccions l’any 1955 a Gijón: “formar hombres y mujeres forjados en los ideales del Estado Nacional y en el humanismo cristiano y patriótico…” Aquesta primera etapa s’allargaria fins els anys 70 i es caracteritzaria la grandiositat i rotunditat arquitectònica pròpies del brutalisme, amb abundància de recursos didàctics i pedagògics: tallers, laboratoris, instal·lacions esportives, biblioteques,…

Compartíem habitació al Col·legi “Anguila”, en la residència número u de la Universitat Laboral de Xest, una de les que van acollir xiquets, només xiquets, de deu a catorze anys. Recorde un corredor llarg separat per barandats que conformaven dotze cubicles sense portes on fèiem vida huit estudiants, quatre lliteres amb dos llits cadascuna, matalassos a quadres verds i negres i armaris metàl·lics tipus taquilla de gimnàs, a més d’una perilleta al costat del llit per si volies llegir en apagar-se els llums, a les deu de la nit.

Tampoc n’érem conscients, dels processos de canvi que van patir aquestes institucions a partir d’aquell moment històric de transició política, l’any 1975, en el qual començarien una transformació que acabaria convertint-les en Centres d’Ensenyaments Integrats, amb un altre plantejament completament diferent a l’originari.

Ma mare em va acompanyar a tornar l’instrument, la trompa, al director de la banda de música del poble i també a acomiadar-nos dels companys i companyes de classe i de l’equip de bàsquet. Jo, estava més aporegat com més s’apropava el moment. Ella, tota orgullosa comentava a tort i a dret que al seu fill li havien donat una beca, que se n’anava a estudiar a la Universitat Laboral. “Tenim un poc de pressa per acabar els preparatius. Li he de brodar el número 5537 en tota la roba. Ha d’estar tot ben marcat, no es mescle amb la dels altres xiquets quan la llaven. Vindrà al poble en Nadal, Pasqua i vacances d’estiu”. La processó va per dins.

Durant vint-i-sis anys, més de cinquanta mil xiquets i xiquetes visquérem aquest model, el qual, amb les seues llums i ombres, ens ha deixat una petjada indeleble. L’any 1981 desaparegueren aquestes institucions, que esdevindrien altres tipus de centres amb diferents objectius, adaptant-les a una nova realitat social. Encara podem contemplar-ne la magnificència d’algunes d’aquestes obres arquitectòniques al nostre territori.

Del que no n’hi ha dubte és que les Universitats Laborals van generar milers d’històries individuals, amb innegable transcendència en les vides d’aquells que les vam viure, en la societat d’aquell moment i en l’actual. La magnitud d’aquest impacte suposa un interessant camp d’estudi amb molts aspectes encara per descobrir i que mereix ser contat i investigat.