Servicis financers

Les caixes rurals i les caixes d’estalvi han sigut molt més que simples entitats financeres. Des de principis del segle XX (especialment al País Valencià) han representat autèntics pilars per al desenvolupament dels pobles. No eren només bancs: eren institucions arrelades a la terra, íntimament connectades amb la gent, amb les cooperatives agrícoles, amb els xicotets comerços i amb aquelles activitats productives que sostenien l’economia local. El crèdit naixia com a confiança i esperança.

Però hui el paisatge ha canviat radicalment, i no precisament a favor del territori. En plena emergència climàtica, davant la despoblació rural i enmig d’una transició ecològica que exigeix recursos, el paper del sistema financer en la ruralitat torna a ser un tema urgent. Fins i tot, un tema de supervivència.

Les caixes d’estalvi i les caixes rurals naixqueren amb una missió clara: portar serveis financers a comunitats maltractades per la gran banca. Ho feren des de fórmules cooperatives o fundacionals, sovint sense ànim de lucre, i amb criteris socials per davant dels purament mercantils. Canalitzaven l’estalvi local cap a allò que realment feia falta: explotacions agrícoles, habitatge digne, cooperatives de treball, infraestructures municipals, el xicotet empresariat i serveis essencials.

En moltes comarques valencianes, la caixa rural era literalment el cor financer del poble. Coneixia les famílies pel nom, ajudava amb microcrèdits, invertia en millores al camp i era part activa de la vida associativa. Les decisions es prenien al mateix territori, escoltant la realitat de la gent.

Tot això començà a desfer-se amb la liberalització financera i el procés de concentració bancària. La crisi del 2008 acabà d’accelerar-ho: les caixes d’estalvi foren absorbides o reconvertides en bancs comercials, perdent la seua essència. Les caixes rurals, encara que resistiren millor, també foren integrades en grans grups financers, allunyats de la seua missió original.

El resultat ha sigut un desert financer. Oficines tancades, caixers automàtics retirats, serveis suprimits. Persones majors que han de recórrer quilòmetres per traure diners, autònoms que no troben assessorament, empreses locals sense accés a un crèdit mínim. L’anomenada exclusió financera castiga de ple els pobles i agreuja altres desigualtats: el despoblament, la pèrdua de serveis públics i la falta de sobirania econòmica.

El problema no és només de comoditat. És estructural. La incapacitat del sistema financer per donar servei limita greument la capacitat de resposta de les zones rurals davant els reptes del segle XXI: la transició energètica, l’adaptació al canvi climàtic, la recuperació de sectors productius sostenibles o la creació de treball arrelat al territori.

Perquè el finançament no és neutre. Determina què pot existir i què queda només en un projecte al calaix. Si els diners només flueixen cap a grans empreses amb rendibilitat ràpida, les alternatives locals, agroecològiques i comunitàries (amb alt valor social i ambiental) queden fora del mapa. I sense accés a diners, no hi ha transformació real.

A més, la nova ruralitat no vol tornar al passat, sinó avançar cap a un model just, sostenible i viu. Però per fer-ho realitat, cal un ecosistema financer al servei del territori.

Afortunadament, els darrers anys han vist florir alternatives. Són experiències xicotetes però potents, que busquen reconstruir la confiança i posar les finances al servei de la vida.

Un exemple destacat és Fiare Banca Ètica, una cooperativa de crèdit amb criteris socials, ambientals i de governança democràtica. No inverteix en armes, combustibles fòssils ni bombolles especulatives. Dona crèdit a cooperatives agràries, empreses socials, comunitats energètiques i iniciatives d’economia solidària. Les decisions es prenen col·lectivament, des de criteris econòmics però també humans.

També han crescut les plataformes de finançament col·lectiu, com Goteo, Verkami, ECrowd! o La Bolsa Social, que permeten a moltes persones contribuir amb xicotetes aportacions per fer possibles projectes transformadors. Més que diners, és creació de comunitat, de xarxa, de responsabilitat compartida.

En alguns pobles han reaparegut formes més tradicionals de solidaritat financera: fons rotatoris, bancs de terres, microcrèdits cooperatius o bancs de temps. Són fórmules senzilles, però recuperen una cosa fonamental: la confiança mútua i la capacitat de fer comunitat al voltant d’un projecte comú.

La crisi climàtica ja colpeja de ple el territori valencià. Sequeres prolongades, onades de calor, pèrdua de sòls fèrtils, incendis forestals… No són notícies llunyanes, són vivències cada vegada més quotidianes per als pobles.

Per afrontar aquest futur incert cal reorientar les finances cap a la resiliència ecològica. I això no ho farà la banca tradicional, massa centrada en la rendibilitat immediata i sovint vinculada a sectors contaminants. Necessitem una altra manera d’entendre el crèdit.

El món rural pot (i ha de) ser actor central en la resposta a la crisi climàtica. Però per aconseguir-ho, cal finançament compromés amb el territori, amb valors, amb visió de futur. Necessitem entitats que entenguen què vol dir viure del territori i cuidar-lo. Que valoren la biodiversitat, la cohesió social, la sobirania alimentària i la transició energètica. No només el compte de resultats.

El futur de la nova ruralitat passa per recuperar el sentit original del crèdit. La paraula ve de credere, creure. Donar crèdit era (i ha de tornar a ser) confiar en la gent, en el territori, en la seua capacitat per treballar col·lectivament i construir alternatives sostenibles.

Per això, cal un nou ecosistema financer amb diverses potes:

• Bancs i cooperatives ètiques amb presència local.
• Plataformes col·laboratives i comunitàries.
• Suport públic (garanties, banca pública, ajudes).
• Formació i assessorament per a projectes transformadors.
• Espais de trobada i aliança entre món financer, administracions i territori.

I sobretot, cal recuperar la capacitat de decidir des de baix: qui rep el crèdit, per a què i amb quin impacte. No necessitem més oficines impersonals ni algoritmes que no entenen el món rural. Necessitem una banca atrevida, que mire a la cara, que conega el nom de la persona, que siga part de la solució.

El repte és enorme, però també ho és l’oportunitat. Es tracta de regenerar la vida rural, de tornar a posar els diners al servei de la gent i de la terra. De fer que les finances tornen a parlar en clau valenciana, des de la confiança i des de la vida compartida.

La nova ruralitat no és només una reacció a l’abandonament: és una aposta activa pel futur. Un futur que necessita de finances amb rostre, arrelades, justes i compromeses. Perquè la sobirania també es construeix amb crèdit. Però un crèdit que naix de creure en nosaltres mateixos.