Salut mental/ Emocional

La salut mental és com un cresol.

Diu el diccionari de llengua catalana que la paraula cresol fa referència a un utensili de terra refractària o metall per a fer llum consistent en un recipient menut on es posa oli i un o més blens. Al Museu de les Terres de l’Ebre el defineixen de la següent manera; A les Terres de l’Ebre, a aquest tipus de llumener també se l’anomena “llum de ganxo”, pel fet que es penjava de la paret, d’una lleixa, d’un suport, o d’on fos, amb el ganxo que porta reblat a la part superior. En alguns indrets se’n diu “gresol” o “gresolera”. Aquest tipus de llumener, el llum de ganxo, és propi de les Terres de l’Ebre i el País Valencià. Està compost per dos platets allargassats de metall, generalment llauna, posats un dins l’altre. El plateret superior és el que conté l’oli d’oliva i el ble, i es pot posar i llevar de damunt l’altre. El plateret inferior va fixat a una mena de mànec pla, amb un forat a la part superior, pel qual va passat el ganxo per penjar-lo.

Jo rememoro els cresols que il·luminaven les estances dels xiquets i xiquetes abans d’anar a dormir ara fa un segle, una petita llum que feia que les criatures no patiren por, que sapigueren que en l’hora més fosca hi havia un cresol encès que els recordava que la llum sempre hi és per il·luminar i acompanyar en els moments de més angoixa.

Cada nit anava a dormir amb mon pare, ell es gitava al meu costat i es cobria els ulls amb el braç a sobre el front, a la mà sostenia les seues ulleres, habitualment brutes, i jo el sentia com s’enfonsava al llit, esgotat. Llavors començava a contar-me contes, ell me’ls contava com es feia abans, sense llibre, recorrint a la memòria i a la inventiva que tenia la gent savia del territori, a mi m’encantava perquè m’imaginava totes les escenes, ell les descrivia fil per randa, detalladament, posava veus i cantava. En sabia moltes d’històries, jo el veia molt savi, l’admirava.

La seva veu era profunda, pronunciava unes esses llargues típiques de la zona de Vila Real que a mi em feia gràcia escoltar. Era tot un geni de l’oratòria i l’escriptura, tenia do de gents, tenia amics arreu, allà on anava tots coneixien mon pare, jo no coneixia ningú de tota aquella gent d’església i representants i se’m feia estrany el seu entorn, em solia avorrir quan anava amb ell a aquells llocs, a ell no se li acabava mai la conversa, però tot i el meu avorriment jo me’l mirava i tenia el pressentiment que l’estimaven molt, que aquella gent era bona i que volien a mon pare. Jo també l’estimava a mon pare, a la meva manera i ell a mi, a la seva.

Era difícil la nostra relació, a fora de casa era un gran diplomàtic, sabia tractar amb tothom, es reia amb gust de vegades i conversava acaloradament d’altres. Però a casa es tornava maldestre i silenciós, fumava com un carreter, sempre el recordo darrere aquell vel de fum que a mi tant em molestava. Era difícil la nostra connexió emocional, ell es considerava analfabet en les relacions afectives, li costava mostrar afecte, ell explicava que li venia de família, que mai s’havia sentit estimat i per tant no sabia com fer-ho. Però en sabia, a la seva manera; la seva companyia a les nits em feia sentir reconfortada, era el nostre ratet, ell sempre m’animava a resar una oració abans d’anar a dormir per a que la foscor de l’habitació no fora tant negra i amb molta tendresa em deia a cau d’orella: “bona nit cresolet” i jo llavors em plenava de llum. D’eixa llum que fa que confies en la vida, que tot i en la foscor sempre hi ha quelcom que t’il·lumina, que et guia en el camí, ell sempre ha il·luminat el meu. I ara que ja no hi és, el cresol va emergint de dins meu com un far que em guia i encén la flama de l’aventura meravellosa i arriscada que és la vida.

Amb esta metàfora raonem sobre el que ens influeix en la salut emocional, en com la treballem en el nostre dia a dia, en com el que hem passat i on ho em passat ens quede com a record però també com a present que ens visita quan menys ho esperem i que pensem que ho hem transformat per seguir caminant en la vida i, quant menys ho esperem, se torna a presentar acompanyant-nos en en el nostre recórrer per la vida.