Poble

Òbviament, Poble. L´olor a fum en la quietud de les vesprades fredes, la tonada de l´esmolador, el soroll del camió del gas i el rodar de les botelles, les rialles dels xiquets en tornar de l´escola, el rebombori del muntatge de les barreres, l´olor agredolç del ferment a l´entrar al forn. El bordar dels gossos a les nits, els pollastres al matí, els gats al gener, algun crit a deshora. Les campanades a morts i les del volteig per la festa, el saber-se esguardat però també, si més no , acollit, tolerat i protegit… tot això és Poble, és llar, potser cep, potser àncora.

“…

No tot serà, però, silenci.

Més podrà ser, aquest, i ens crida i ens qüestiona quan ressona veient-nos a l´espill, nus. Descobrint, al temps, veient-nos amb els ulls dels nostres grans per, després, amb quasi la volta sencera feta (ojalà), amb els dels nostres menuts. Serà eixe el moment…

Car diràs la paraula justa,

La que brolla, sense pensar, perquè ens habita, des de les panxes, des de els culs del cups, als capolls de les oliveres i ara car, el poc romanticisme que evoquen, els fumerals de les taulelleres: fetge, lleus, cor, soca, arrel, sang, pedra, fusta, essència…

la diràs en el moment just.

Perquè just serà en eixe moment en el que ja no podràs més, i ho seràs tot: falcat, palanquejat i atrinxerat pels principis i per les finalitats, per la saviesa conscient de poder dir prou, d´haver de dir no, de saber dir: per ací.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d’antologia,

Serà un acte de supervivència, d´instint i ahí no juga gust ni ornament , els budells parlen i més diré: fan.

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

Perquè no cal més que estar un dia de Nadal a casa, que fer un jornal de vila amb els teus o treballar un dia a tornallom. No hi ha com travessar els llindars que un dia van travessar eixos altres tus: els d´eixos temples, els d´eixes escoles, posar el cap als mateixos forats: els de les sènies, els dels forns, els dels caus. No hi ha cap que pugue importar, de posteritat, cap, res més enllà.

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se’n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.”

Fórem, som i serem.

Assumiràs la veu d´un poble. Vicent Andrés Estellés