OCI

La definició d’oci del Diccionari de la Llengua de la Reial Acadèmia Espanyola arreplega quatre accepcions: 1) Cessació del treball, inacció o total omissió de l’activitat; 2) Temps lliure d’una persona; 3) Diversió o ocupació reposada, especialment en obres d’enginy, perquè aquestes es prenen regularment per descans d’altres tasques; i 4) Obres d’enginy que algú forma en les estones que li deixen lliures les seues principals ocupacions.

Aquestes aproximacions sintetitzen els canvis en els significats amb els quals s’ha dotat de sentit a l’oci al llarg de la història, prenent com a punt de partida la contraposició entre el otium i el negotium gestada en les antigues civilitzacions grega i romana. Amb el pas del temps, eixa diferenciació ha derivat en una gradual identificació de la vida ociosa com a esfera secundària i dependent de l’esfera principal, és a dir, del món laboral.

La dicotomia oci-treball està carregada de connotacions relatives a les funcions esperables de cada àmbit. Així, hi hauria un oci passiu, vinculat al descans, la distracció i el divertiment, i un altre oci actiu, lligat al desenvolupament personal (físic, intel·lectual i emocional), assumint que les necessitats creatives i d’autorealització de l’ésser humà tenen una major probabilitat de trobar formes d’expressió en l’oci que en el treball. No obstant això, ni l’oci ni el treball són categories antropològiques inherents a la vida social perquè, com han explicat Marshall Sahlins o Marie-Noëlle Chamoux, existeixen comunitats estructurades sobre altres lògiques.

La major part dels arguments sobre el significat de l’oci s’han produït en espais urbans. Aquest fet condiciona hui la nostra concepció de l’oci, més encara quan les ciutats del segle XXI experimenten: a) la desaparició del treball artesanal, a través del qual la persona pot aprendre una professió i establir amb ella vincles d’inclinació i compromís; b) una terciarització del seu teixit productiu que entronitza les activitats no manuals; c) un tipus d’urbanització que comporta el desplaçament de la continuïtat cronològica predominant en el món rural per la fragmentació dels temps quotidians i la seua especialització en tasques específiques; d) l’augment de la incertesa i de la precarietat laboral, que al seu torn es projecten cap al temps lliure (el no dedicat a activitats remunerades) i al temps alliberat (el disponible després de completar totes aquelles tasques que no percebem realment com a voluntàries, a pesar que no estiguen remunerades); i e) la insistent promoció de l’oci com un temps disponible per al consum, com a mecanisme prioritari d’integració social i afirmació personal.

La majoria de les persones que van viure a l’Europa medieval -així com la majoria dels qui van habitar les comunitats rurals que van resistir a la força centrípeta exercida per les ciutats industrials emergents durant els segles XIX i XX- no van tindre una experiència de l’oci comparable a la del present. L’intens treball que els llauradors realitzaven per a aconseguir l’aliment diari ha sigut una realitat quotidiana i urgent no sempre fàcil de satisfer, més encara quan eren forçats a pagar impostos a grups socials parasitaris. La major part del temps lliure de què disposaven era un temps lliure obligat, perquè es patien períodes d’inactivitat no triats a causa de malalties i inclemències meteorològiques que complicaven el treball agrícola.

L’actual món rural valencià conforma una realitat heterogènia que ha experimentat el seu particular procés de modernització. Posseeix trets propis que, pel que respecta a l’oci, el diferencien del món urbà. La distinció més notòria de l’oci rural té a veure amb el seu caràcter comunitari i amb una relació directa amb la naturalesa. Potser són les festes populars i les activitats esportives en l’entorn natural les seues expressions més significatives. L’esperit comunitari i la proximitat a la naturalesa dels pobles atrauen l’atenció dels qui resideixen a les ciutats, fomentant a través de l’oci i de pràctiques i formes de consum relacionades (turisme, senderisme, gastronomia, participació en esdeveniments festius, etc.) la configuració d’espais d’interacció social que poden resultar beneficiosos i que, com sabem, també poden provocar efectes no desitjats.