Fauna silvestre

Si ens cenyim a l’àmbit estrictament etimològic –i, per tant, a la seua relació amb el llatí silva i el seu significat original, que ha donat origen a la nostra selva-, silvestre és allò que pertany o és relatiu als boscos i així ho recullen en primera instància alguns diccionaris habituals de referència. En segona, però, tots dos hi afegeixen un esment explícit als camps, com també remeten, potser un poc ambiguament, a l’accepció d’inculte, agrest, rústic o fins i tot mancat de cultura. Concepte, aquest últim, que almenys en aquest cas i per context caldria interpretar com a l’acció (o l’efecte) de cultivar, i que, per tant, tindria el seu equivalent animal en la domesticació. 

Deixem en tot cas les disquisicions lingüístiques per a les persones expertes, i convinguem en que, quan parlem de fauna silvestre, estem fent referència al conjunt de les espècies animals no domesticades que, almenys durant una part  del seu cicle vital, prosperen de forma natural (és a dir, sense intervenció humana directa, conscient i permanent) en un territori determinat. Parlar d’animals no domèstics (és a dir, i de nou amb el diccionari a la mà, que no es crien a casa o en companyia dels humans) sembla evident en aquest context, almenys si no n’aprofundim massa en la literalitat d’una definició que, si filàrem prim, podria incloure a les panderoles o els ratolins. La condició de naturalitat, però, matisa per exclusió aquesta possibilitat: si més no per al comú dels mortals, mantindre ratolins  o panderoles a casa no és un objectiu desitjable ni per tant és resultat d’una decisió deliberada, sinó que es tracta d’una obligada convivència amb el que podríem anomenar, utilitzant un terme ecològic, espècies comensals. 

Aquesta extensa introducció terminològica vindria a compte per tal d’il·lustrar una realitat que resulta cada volta més palesa: si més no a les nostres societats i per referència específica a la fauna, els límits entre allò que tradicionalment hem anomenat silvestre (o salvatge) i el que no ho és estan esdevenint cada volta més difusos. I no es tracta, en aquest cas, d’afinar més o menys els continguts d’un diccionari: en una entrada de la tan utilitzada Viquipèdia s’assenyala que la consideració o no de silvestre per a una  determinada espècie té, més enllà de consideracions de tipus ecològic, profundes connotacions jurídiques, socials i morals. Pensem, per exemple, en la pràctica –cada volta més  estesa, afortunadament—que propugna la reintroducció d’espècies extingides en territoris que ocupaven en algun moment històric. Òbviament, allò que es pretén és que els exemplars que s’hi alliberen es comporten, com més prompte millor, com animals plenament silvestres i per tant no dependents de la intervenció humana; però fins que això passa (i de vegades passa molt de temps després) és indubtable que aquesta intervenció assoleix nivells que, sense arribar a equiparar-se totalment als de l’estatus de domèstic, poden arribar a semblar-se molt en aspectes com per exemple la cria, la creació de condicions ambientals adequades o el seguiment de les poblacions reimplantades. Fa molts mil·lennis que vam aprendre a criar animals per menjar, treballar, caçar o per a que ens feren companyia, però probablement és la primera volta en la història que ho estem fent per un imperatiu exclusivament  conservacionista, que és una altra forma de dir ètic.

Qüestió ben diferent és quan la fauna silvestre entra en conflicte més o menys directe (o  més o menys real, podríem també dir) amb els nostres interessos. Tornem per un moment a les reintroduccions: si l’espècie sobre la què es pretén actuar és percebuda com una amenaça per a determinat sector social o econòmic, allò més probable és que s’hi genere una oposició activa que de fet i amb freqüència, pot arribar a frustrar qualsevol iniciativa al respecte. Un fenomen molt semblant es produeix també quan la recolonització es produeix, com està passant en el cas del llop en alguns territoris ibèrics, de forma més o menys espontània i no directament promoguda  per la mà humana. En un cas i en un altre, i fins i tot –o especialment– des d’una perspectiva conservacionista, és important reconèixer la legitimitat d’aquestes posicions, tractar de comprendre el seu origen i fonament, i renunciar obertament a qualsevol posició de superioritat moral: les coses, i les persones, sempre són bastant més complicades, i els acords, fins i tot quan són de mínims, rarament floreixen si no és després de molta faena i no menys respecte mutu. 

En tot cas, i sense llevar-li la importància que té, els casos vinculats a aquesta problemàtica específica –la reintroducció o la recolonització de determinades espècies—té una incidència molt menor, dins encara de l’àmbit dels conflictes, que els efectes d’altres espècies la proliferació de les quals no ha estat motivada directament per la mà humana. I convé insistir en això de directament, perquè a poc que s’analitze des d’una perspectiva ecològica, sembla clar que l’actual abundància d’espècies com el conill, el senglar, el cabirol o les cabres salvatges no pot explicar-se sense tindre en compte els canvis dràstics que ha patit en els últims decennis el nostre territori. Encara que li diguem silvestre, és difícil entendre l’evolució de la fauna amb la que compartim espai si no tenim en compte l’acció humana, i no solament quan es tracta d’espècies que ens molesten per menjar-se les collites, arrabassar regs o provocar accidents. La recent expansió d’una espècie fins no fa molt amenaçada com és la llúdriga, només pot explicar-se gràcies a la generalització de les depuradores d’aigües residuals, fenòmens tots dos –la contaminació i l’adopció de mesures per corregir-la—inequívocament humans. 

Sembla evident, per tant, que la nostra relació amb allò que anomenem els animals salvatges té lloc a través de processos que deriven de forma més o menys directa de l’acció humana, deliberada o no. Però també seria bo comprendre que, en aquest camp com en molts altres, ens enfrontem a fenòmens inevitablement complexos i canviants que difícilment podran admetre solucions ni enfocaments simplistes ni immediats. Potser és també el moment que, tal i com hem de fer amb els nostres boscos, fomentem també un debat obert i sincer sobre com volem que siga la nostra relació, i la de les generacions que ens succeiran, amb allò que no hem trobat millor forma d’anomenar que fauna silvestre. Per començar el debat ens vindrien bé un parell d’idees: la primera, que això de l’equilibri ecològic simplement no existeix; i la segona, que els animals –tots, no solament els de pèl i ploma– formen part imprescindible dels sistemes ecològics dels quals i en última instància depenem també nosaltres. Un debat que, encara que ens donarà molta faena, sens dubte pagarà la pena.