Estiueig

L’estiuejant és l’urbanita que cada any torna a un lloc per a passar les seues vacances. L’estiueig evoca la imatge d’una família carregant el cotxe a la recerca d’una platja assolellada, però hi ha una altra manera de gaudir el descans estival, més silenciosa, potser, però no per això menys intensa: l’estiueig rural. Es tracta d’eixe viatge que ens condueix fins a un municipi de l’interior, a la casa d’uns familiars a la qual tal vegada només tornem a l’estiu o a una casa de poble que lloguem cada any.

En la Comunitat Valenciana són molts els que decideixen canviar l’arena de Gandia o Benidorm pels Ports, el Racó d’Ademús o les sendes que serpentegen la Serra d’Aitana. I és que en el món rural també es forja la màgia dels dies llargs, eixos que comencen amb el cant dels galls i acaben amb les estreles fugaces solcant un cel aclaparantment fosc, sense llums urbanes que el contaminen.

La paraula estiueig procedeix d’estiu, vocable que al seu torn afona les arrels en el llatí “veranum”, l’estació temperada en la qual la vida es desbordava en els camps. Hui l’estiueig transcendeix el costum d’escapar de la calor: s’ha convertit en un mode de retrobament amb l’essencial, amb les històries adormides sota els sostres de teula, amb les receptes que es transmeten de generació en generació, amb una manera de viure que es cree quasi extingida però que continua bategant als carrers empedrats.

No és d’estranyar que, per a moltes persones, l’estiueig siga també una travessia emocional: es torna al poble dels avis, es retroba un amb cosins llunyans, es revisen les fotos groguenques guardades en els calaixos i es rememoren històries de quan el camp era la base de tota economia. Tal vegada un dels majors atractius d’aquest estiueig rural consisteix en el seu vessant cultural: les festes patronals, que a l’agost se succeeixen per tota la geografia valenciana, solen incloure danses ancestrals, subhastes populars i menjars col·lectius a l’aire lliure. La música de les bandes locals, per exemple, acompanya l’alegria vespertina convidant a participar d’un rebombori que, sovint, dura fins a la matinada.

L’increment de població en els mesos d’estiu representa un impuls econòmic per als comerços dels pobles. No obstant això, el món rural s’enfronta a desafiaments importants. La despoblació és un fet que porta dècades reflectint-se en les estadístiques i l’arribada temporal d’estiuejants no basta per a compensar l’escassetat d’habitants permanents. Molts ajuntaments, malgrat comptar amb una injecció estival de visitants, es veuen apurats per a mantindre actius tot l’any les escoles i els centres de salut. L’afluència d’estiuejants alhora suposa un repte per a la gestió d’aigua, residus i serveis de salut, perquè en xicotets municipis no resulta fàcil atendre una població que es multiplica de la nit al dia. La millora de les carreteres i la major accessibilitat faciliten l’arribada, però també augmenten la pressió sobre el medi ambient. Alguns projectes busquen un equilibri raonable; per exemple, s’han impulsat iniciatives que inclouen la restauració de sendes, l’ús controlat de piscines naturals i la promoció de la gastronomia quilòmetre zero.

Hi ha qui podria pensar que l’estiueig rural és un capritx romàntic, una manera de fugir del tumult de les platges a l’agost. Però basta passar uns dies en un municipi de l’interior per a apreciar matisos més profunds. Després de la migdiada, el poble recobra un batec suau: les portes s’obrin, els veïns trauen cadires al carrer per a xarrar i els xiquets ronden per les cantonades. En eixos moments, un comprén que l’estiueig rural no és només passar els dies de calor en un altre lloc.

En arribar setembre, molts parteixen amb un nus en la gola, prometent tornar a l’any següent per a gaudir no sols de la frescor de les muntanyes, sinó també de l’afecte amb el qual són rebuts. I ací radica la força evocadora d’aquesta mena d’estiueig: l’experiència es converteix en un retorn a l’essencial, a l’amistat, a la música de la xaranga, a la conversa sense pantalles, a l’alegria de menjar meló d’Alger sota un arbre. De cara al futur, alguns especialistes aposten per la desestacionalització i la tecnologia com a vies perquè aquests pobles d’interior puguen rebre visitants també a la primavera o a la tardor, quan les rutes de bolets, les veremes o els canvis cromàtics dels boscos ofereixen altres espectacles. Uns altres creuen que la clau està en la col·laboració públic-privada, de manera que els ajuntaments, els allotjaments rurals i les associacions veïnals dissenyen de manera conjunta rutes culturals, tallers i experiències que enriquisquen l’estada. El que sembla innegable és que la paraula estiueg ja no serà unívoca.

Enfront del model massiu de platja i “xiringuito”, s’alça amb força la proposta rural, en la qual una brisa distinta buida la ment i obri les portes a la nostàlgia, la gastronomia de proximitat i les converses sense rellotge. Potser, al final, estiuejar no siga més que retrobar-se amb eixa versió pausada de la vida que es creia perduda, ja siga fent olor l’herba recentment segada, presenciant una tempesta a la meitat de la serra o dormint la migdiada amb l’amanyac llunyà de les campanes. És un ritual que cada any cobra més valor, recordant-nos que el descans no sempre està en la riba de la mar, també es troba en eixos paratges d’interior on el temps flueix a un ritme tan dolç i lent que un, sense proposar-li-ho, aprén a escoltar-ho des de dins.