Espais Naturals Protegits

Els espais naturals protegits (ENP) són definits per la legislació valenciana com les “àrees o fites geogràfiques que continguen elements o sistemes naturals de particular valor, interès o singularitat, tant deguts a l’acció i l’evolució de la natura, com derivats de l’activitat humana, que es consideren mereixedors d’una protecció especial”. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) a la seua definició hi afegeix alguns elements rellevants, com ara la finalitat de la conservació a llarg termini de la natura, els seus serveis ecosistèmics i els valors culturals associats. D’altra banda, EUROPARC (xarxa professional d’Àrees Protegides Europees) hi posa de relleu que els sistemes o elements a protegits han de ser fràgils, estar amenaçats i tindre a més a més especial interès científic i educatiu. 

Tot plegat, si considerem la major apertura de focus que ens aporten aquestes definicions (més enllà de la prosa jurídica del Diari Oficial) i l’experiència de treball de molts d’aquests espais, haurem de concloure que un ENP té (o hauria de tenir) diferents finalitats. La més evident, la conservació i protecció del medi natural i, en particular, de la biodiversitat (flora, fauna, paisatges, formacions geològiques, aigües, etc.). Però, junt amb aquesta, unes altres: la promoció de la investigació sobre el medi natural; l’educació ambiental i en valors; la divulgació sobre la natura; la millora del seu coneixement i, per tant, del seu respecte; la promoció de l’ús públic (recreatiu, cultural…) respectuós amb el medi (i fins i tot potenciador d’aquest); la protecció dels elements culturals associats al territori i la contribució al seu desenvolupament socioeconòmic. Finalitats totes elles que han de ser compatibles entre si i, encara més, es poden reforçar mútuament.

Per què són necessaris els ENP? Per la seua contribució a la millora dels ecosistemes i, per tant, del benestar humà, la seua fragilitat, la seua vulnerabilitat i les creixents amenaces a la seua conservació, tant dins dels propis espais o en la seua proximitat, com a nivell més global (crisi climàtica, impacte del model dominat de producció i consum…). 

A hores d’ara, al País Valencià estan declarats 22 parcs naturals, dues monuments naturals, nou paisatges protegits, 44 paratges naturals municipals, tres reserves naturals marines, dues reserves de la Biosfera (declarades per l’UNESCO), 191 espais inclosos a la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea i més de 250 microreserves de flora. En alguns casos diverses figures de protecció coincideixen en un mateix territori. Algunes figures de la Xarxa Natura 2000 i també les dues reserves de la biosfera coincideixen totalment o parcialment amb espais protegits per la legislació valenciana. Els més coneguts de tots aquests espais són, sens dubte, els Parcs Naturals, bona part dels quals estan en zones rurals, en particular els que abasten zones de muntanya.

Més d’un 12 % del territori valencià terrestre està protegit per les figures de protecció pròpies i més d’un 37 % per les europees (en aquestes hi ha algunes superposicions, recordem-ho). Xifres que ben sovint són utilitzades de forma triomfalista i propagandística, transmetent la impressió (errònia) que una part substancial del nostre territori està protegit; impressió que també té l’efecte, en certs àmbits, de generar reticència o fins i tot rebuig a la protecció de la natura a partir de la falsa idea que “no es pot fer res perquè tot està protegit (prohibit)” i, per tant, els ENP constitueixen un greu entrebanc al creixement econòmic i al benestar de la població.

La realitat, però, és ben diferent. El grau de protecció efectiva dels ENP valencians és molt reduït. Perquè no es només una qüestió de hectàrees o del percentatge del territori inclòs formalment en figures de protecció, sinó de l’existència de regulacions, la seua aplicació efectiva, l’adopció de mesures de conservació i millora del medi natural, la dotació de recursos econòmics i humans, etc. Si ho analitzem des d’aquesta perspectiva, constatarem que la declaració d’ENP és més nominal que real; les mancances més que els resultats: pressupostos molt escassos (i no assignats específicament per a cada ENP); manca de figures de regulació (Plans d’Ordenació i d’Ús i Gestió) o caducades en molts dels espais; insuficiència i precarietat del personal adscrit (educació ambiental, manteniment…); manca de direcció dels espais (a principis del 2026 una part important dels Parcs tenen la seua direcció sense cobrir, en alguns casos des de fa temps); escassa gestió, limitada freqüentment als aspectes més quotidians i sense una perspectiva estratègica; alta permissivitat de les activitats que impacten negativament sobre la natura, agreujada per la progressiva desregulació mitjançant normatives que no tenen finalitats ambientals (lleis d’acompanyament dels pressupostos, simplificació administrativa, etc.); desconnexió amb altres polítiques (econòmiques, urbanístiques, sectorials, territorials…) i manca de transversalitat dels objectius mediambientals; paper purament simbòlic dels òrgans de participació social (Juntes Rectores), etc. Negativament per a la natura i positivament per a les posicions negacionistes o contràries a la protecció, l’impacte real de bona part dels ENP (tot i l’esforç dels seus equips de treball) es troba limitat a la senyalització, les activitats de divulgació i tan sols unes escasses mesures de regulació i gestió.

A hores d’ara, les amenaces més importants per als ENP són l’expansió de la urbanització; el turisme massificat (molts espais naturals estan morint d’èxit); les pràctiques productives (agràries, ramaderes, forestals, industrials …) no sostenibles (pel seu expansionisme, les formes de produir industrialitzades i intensives, l’explotació abusiva de recursos naturals, la generació i dipòsit de residus i altres fonts de contaminació…); l’abandonament d’usos tradicionals afavoridors de la sostenibilitat i la biodiversitat; les infraestructures de generació i transport d’energia; la caça; els usos recreatius i esportius massificats… Amenaces que, cal remarcar-ho, ben sovint ho són també per als territoris rurals, la seua població i la seua qualitat de vida.