Educació en el medi rural

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix el terme rural com allò relatiu o pertanyent a una zona rural o als seus habitants. Per tant, hauríem de convindre que l’educació en el medi rural és aquella es duu a terme a les zones rurals, sense més. Amb tot, l’imaginari col·lectiu ens remet a un model d’educació i d’escola amb una característica, més enllà de la ubicació geogràfica, molt concreta, la de tenir poc alumnat. Aquesta associació ve donada de la condició de zona despoblada que s’atorga per defecte a la ruralitat.

En el cas extrem l’escola rural es fusionaria amb el terme escola unitària, en la que només hi ha un grup classe integrat per alumnat de tots els nivells. Històricament i en molts casos, aquesta coincidència s’hi ha donat, però la realitat és més complexa. El fenomen del despoblament va convertir en unitàries escoles que dècades abans havien tingut suficient alumnat com per a tenir agrupacions per nivells i, temps enrere, fins i tot escoles separades per sexes. Així, podem arribar a trobar documentades escoles de pàrvuls, de xiquets i de xiquetes en municipis que ara o bé tenen un aulari integrat en un Centre Rural Agrupat o, en el pitjor dels casos, ni tan sols això.

Cal tenir present que amb l’aparició a la dècada de 1970 de les escoles llar, es va forçar el tancament de les escoles de molts municipis petits i l’alumnat es va veure obligat a desplaçar-se a un altre poble, sovint en règim d’internatge. Aquest model era radicalment diferent al que s’havia extés pel territori des de temps de la II República en què es va promoure la construcció d’escoles en llocs disseminats, fins i tot masos, acostant l’educació al lloc de residència de la població.

Tot plegat contribuí a una imatge de l’escola rural lligada a la que es transmetia de la ruralitat en el seu conjunt: pobra, endarrerida i sense futur. Aquesta visió va fer que durant dècades no s’invertirà en educació als espais rurals i era pràcticament impossible trobar cap exemple de centre educatiu més enllà de l’etapa obligatòria. Les darreres dècades s’ha produït un canvi de mirada que ha apostat per acostar a la ruralitat etapes formatives postobligatòries com ara el batxillerat o els cicles formatius i s’ha atès també les necessitats educatives dels adults amb la creació de centres de formació de persones adultes i extensions universitàries de les universitats.

Això ha anat lligat a un canvi de percepció dels valors de l’escola rural i allò que es veia com un inconvenient ha passat a valorar-se en positiu. Les seues ràtios reduïdes la fan ideal per a una personalització de l’aprenentatge; el fet d’estar integrada en una comunitat petita la fa formar part d’ella amb tot el que això implica; les aules multinivell promouen la intergeneracionalitat; i la ruralitat facilita el contacte amb el medi i l’entorn d’una manera molt intensa. Tot plegat ha convertit l’educació  rural en un model de referència per a una educació de qualitat. De fet, cladria plantejar-se si aquella ciutat dels xiquets que somiava Francesco Tonucci no és, en realitat, la descripció d’un poble.