Ecologisme

Segons el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, «ecologisme» és un moviment heterogeni que defén la protecció de la naturalesa davant de les agressions causades pels abusos del progrés industrial o l’ús irracional dels recursos naturals.

Centrem-nos en la semàntica oracional de la definició en què hi apareixen, entre d’altres, mots com ara «protecció», «irracional» «progrés» i «abusos», vocables que ja ens donen senyals que la cosa senzilla de lligar no és.

És l’etern dilema: la protecció i el respecte pel medi natural i construir alhora un model complementari de desenvolupament que harmonitze la conservació de la naturalesa amb l’ús públic, responsable del benestar de les comunitats que viuen en aquests territoris.

L’ecologisme, entés com un moviment social i polític que promou la protecció i el respecte pel medi ambient, troba en la ruralitat no sols un escenari clau per a l’acció, sinó també un aliat natural. Durant dècades, el discurs ecologista va ser percebut com a alié o fins i tot oposat al món rural, especialment quan es va traduir –de vegades interessadament– en normatives que limitaven l’aprofitament tradicional dels recursos. No obstant això, aquesta dicotomia ha anat perdent força a mesura que emergeixen noves maneres d’entendre l’anomenada -una i altra vegada- sostenibilitat. Nosaltres en direm coresponsabilitat; corresponsabilitat que han de compartir els qui habiten al medi rural i els qui el visiten o gestionen, ja siguen les administracions públiques o mans privades.

Hui, l’ecologisme rural es fonamenta en una visió integradora: conservar no és sinònim d’aïllar. Ni de congelar el paisatge en una postal del passat. És, més prompte, reconéixer el valor ecològic, cultural i social dels territoris rurals i garantir-ne la viabilitat futura mitjançant la custòdia del territori i la participació activa de la població local.

En aquest marc, l’ús públic cobra una dimensió fonamental. No es tracta només de permetre l’accés als espais naturals, sinó de fomentar una relació conscient i respectuosa entre visitants i entorn. Senderisme, cicloturisme, agroturisme, educació ambiental i altres activitats són exemples de com el camp pot obrir-se al món sense sacrificar-ne equilibri ecològic. Ben gestionades, aquestes iniciatives generen ingressos, revaloritzen el paisatge i promouen una cultura de conservació participativa. Si ens adonem, sense una mirada autocomplaent, alguns dels nostres Parcs Naturals valencians, Reserves de la Biosfera i la Xarxa Natura 2000 ofereixen exemples exitosos d’aquesta convivència. En molts d’aquests espais, les comunitats rurals juguen un paper actiu com a gestores del territori, guardianes del coneixement tradicional i emprenedores de nous models econòmics. Allí, l’ecologisme no és un obstacle per al desenvolupament, sinó la seua millor garantia a llarg termini.

Vincular ecologisme i ruralitat implica, per tant, superar prejudicis i construir ponts. És entendre que no hi ha perdurabilitat en el nostre entorn natural sense justícia territorial, que la biodiversitat es cuida també mantenint vius els pobles i que el camp no és un decorat natural sinó un espai viu, dinàmic, on la conservació i l’ús públic poden –i deuen– caminar de la mà.

Així, l’ecologisme rural no sols protegeix el que ja existeix, sinó que sembra futur: un avenir on naturalesa i societat han de conviure en equilibri, i sí, on mai faltaran «abusos», «excessos de poder», «falsos progressistes» i «irracionals». Davant i contra això estarà l’ecologisme. Però no serà ni molt menys suficient.