Despoblament

Els darrers anys, els termes despoblament i despoblació han entrat a formar part del nostre univers de paraules reconegut. Vocables que es destaquen i s’enuncien a tots els discursos del fenomen mediàtic i polític, però que alcen un pantalla, tot enterbolint causes i possibles solucions. En parlar de rural, això sí, el terme ha fet fortuna.

Si atenem als diccionaris, vorem que en castellà apareixen com a sinònims intercanviables per a la Real Academia Española. De fet, només defineix ‘despoblación’ on inclou l’acció i l’efecte de despoblar-se. Al nostre àmbit lingüístic sí que es fa diferència entre l’acció i efecte (despoblament) i el fet d’estar despoblat (despoblació). Tant l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com l’Institut d’Estudis Catalans fan accepcions idèntiques. L’AVL, això sí, inclou una entrada sociològica per descriure el despoblament com a «Disminució de la població d’un territori determinat».

Més enllà dels diccionaris, a les distincions acadèmiques ens trobarem amb l’abast d’un i altre concepte (més enllà de la paraula) per analitzar el devenir de territoris rurals. Quan emprem ‘despoblació’ atenem al procés gradual de pèrdua d’habitants a causa de factors demogràfics, econòmics, polítics i/o socials. El ‘despoblament’ seria el resultat del procés de ‘despoblació’. Ambdós parlen de pèrdua de població, serveixen per captar tendències de concentració i desertització al territori. Tanmateix, quina capacitat analítica té avui, quan tot açò va ocòrrer fa cinc dècades amb el buidament dels pobles? Difícilment podem seguir parlant de despoblació al segle XXI en vore com hi ha un degoteig, un éxode juvenil selectiu: de xiques qualificades en gran mesura.

Servirà la paraula ‘despoblació’ per observar que hi ha un procés molt desigual d’abandonament dels pobles, que ve restringint les vides a uns llocs i les impulsa a altres? És útil en saber que hi ha una distribució desigual de la població al territori?

En sociologia, si no veiem com la diferència va acompanyada habitualment de desigualtat, amb poques llums contem. L’evolució del nombre d’habitants, la tendència numèrica, la pèrdua percentual… que mostren les despoblacions i els despoblaments són eines quantitatives que no s’expliquen per si mateixa. Els individus i famílies es mouen per condicionants socials, econòmics o polítics. En aquest sentit, els models de territori estan afaiçonats per polítiques que esperonen o enfonsen, en el curt, mitjà i llarg termini, ciutats i pobles. El territori valencià és un exemple eloqüent: de nord a sud del País Valencià hem estat capaços de generar dos espais desiguals sobre una franja ben estreta. O, al contrari, en poc kilòmetres de franja no s’ha sabut cosir i dinamitzar l’espai. Avui, l’acumulació de recursos, infraestructures i serveis a la costa no té una resposta política adequada a la baixa densitat dels espais valencians d’interior.

Parlar de desequilibri social del territori és el començament per fer front a un recompte, el de despoblament, que no ens pot ocultar el fenòmen. Observem, finalment, com les concepcions afecten les pràctiques contra el despoblament. Portem molts anys amb crides per salvar pobles. L’acció de dur famílies i persones a espais afectats per la desigualtat territorial és atacar la febra i no la infecció en una dolència. La fixació d’aquesta població ha tingut ben poc èxit. I és que això és fruit de quedar-nos atrapats en la dicotomia dels termes despoblament-repoblament. Fugir del terme despoblament ens farà més pragmàtics a l’hora de buscar espais rurals sostenibles.

Pensem ara en una franja territorial connectada a les condicions del Segle XXI: pobles amb mobilitat pública i sostenible, serveis de qualitat adaptats a la baixa densitat… amb major probabilitat es formaran poblacions equilibrades i sostenibles en el temps. Desaparegut el desequilibri social del territori, hi haurà l’oportunitat de triar per un espai amb drets de ciutadania equivalents a les ciutats