Custòdia del territori

Quan va arribar ací –potser fora millor dir “quan va ser portada”- comptava ja amb una llarga trajectòria a països com Regne Unit, Canadà o els Estats Units, on era coneguda com a land stewardship. Adaptar el concepte al nostre context no va ser excessivament difícil i ja en aquell moment, a principis dels anys 2000, es va estendre la definició de custòdia del territori com a conjunt d’estratègies diverses (d’informació, d’educació, de gestió, de mediació, de participació comunitària o d’investigació aplicada, entre d’altres) dirigides a la promoció d’acords voluntaris entre propietaris o gestors de l’espai terrestre, fluvial o marí, d’una banda, i entitats promotores de la custòdia, d’una altra, que duguen als primers a aplicar modalitats de gestió compatibles amb la conservació a llarg termini dels valors naturals, culturals i paisatgístics de la seua propietat a canvi de col·laboració, implicació o compensacions diverses aportades per les segones. Curiosament, trobar un terme més o menys equivalent a l’original anglès i que encabira de forma escaient aquesta definició va ser més complicat, però a aquestes alçades i malgrat alguns dubtes inicials, sembla clar que el nom pel qual es va optar va ser, també, un encert.

En un context en què la conservació de la natura ha estat considerada tradicionalment com una responsabilitat exclusiva de les administracions públiques i on la participació ciutadana s’ha vist limitada quasi sempre i en el millor dels casos a processos formals i d’eficàcia real mínima, no pot sorprendre que la implantació de la custòdia del territori xocara, sobretot en un primer moment, amb bastant incomprensió i no poques resistències. I amb tot, en un context (i un moment) tan complex com el valencià, no poques persones, entitats i fins i tot ajuntaments van començar a interessar-se per aquesta metodologia i a posar-la en pràctica a través d’experiències diverses a moltes de les nostres comarques. La xarxa valenciana d’entitats de custòdia del territori, batejada com Avinença, va ser la segona en constituir-se després de la catalana (la definició de més amunt ha estat extreta, de fet, dels seus estatuts).

A hores d’ara, i a desgrat de les entitats (poques però especialment actives) que encara l’apliquen en el nostre territori, fa l’efecte que la custòdia del territori ha perdut un poc de la seua empenta inicial, però és desitjable que es tracte només d’una fase. El progressiu reforçament, a nivell estatal, de l’estructura de la custòdia del territori representa en aquest sentit una oportunitat innegable; però sobretot, ho és el fet de que els seus principis -l’acord entre parts, la voluntarietat, la complementarietat amb altres estratègies o la capacitat d’adaptar-se a circumstàncies molt diverses- resulten ara mateix vitals per a fer front, des de l’àmbit local, als reptes globals als quals ens enfrontem. I renunciar a aquesta eina, com a qualsevol altra que ens puga resultar d’utilitat, és un luxe que no ens podem permetre.