Comerç

De vegades, la realitat ens avança no sabem ben bé per quin costat. Un bon exemple és el del comerç rural. Es suposa que gràcies a les grans plataformes comercials digitals el rural té al seu abast més productes i amb més facilitats que mai. Però, la queixa per la pèrdua del comerç, és pràcticament universal als pobles. Potser la vida no va tant de poder tindre a certa roba de disseny o un mòbil ultramodern (que també va d’això), com de no haver d’agafar el cotxe i fer un bon grapat de kilòmetres si et cal llet un dimarts per la vesprada. Sembla que hi ha més d’un comerç i el més bàsic és el que falta i s’enyora al nostre rural.

Altra reflexió que ens hem de plantejar és quin lloc li queda al rural a un comerç amazonificat: Quins són els productes que estan eixint del nostre rural? Qui està podent-se incorporar a aquests nous canals on sembla que està la major part de la rendibilitat? La impressió és que aquelles iniciatives més grans i amb més finançament són les que en trauen profit (i en alguns casos amb notable èxit) d’aquests nous canals. Perquè una lliçó que estem aprenent en viu de la història contemporània és que allò digital comença sempre obert, plural i democratitzador per acabar sent tancat, concentrat i autoritari. Potser la gran pregunta pendent al rural sobre el comerç és que fem amb la gent de digitalització complicada: majors, gent amb diversitat, persones amb pocs recursos, iniciatives menudes, etc. Com fem que els arribe allò que els cal? Com fem que allò que produeixen arribe a cap lloc? Haurem de dir a Marx que a banda de col·lectivitzar els mitjans de producció cal fer-se també amb els de distribució?