Bony

Vaig començar a córrer, com d’habitud, per una petita pista de color rajola d’un metre d’ample, per trams envoltada de vehicles, també protegida de tant en tant per l’ombra d’algun arbre, sempre amb la genuïna remor de fons de la ciutat. Tot el que sona en l’ambient des de fa dècades ha perdut l’adjectiu d’artificial per a convertir-se en el moll natural de l’os des del qual vivim l’essència de les coses. Feia vora cinc quilòmetres de carrera amb el ritme pesant dels genolls obligats a resistir el pes de la vida acumulada. M’aturava als semàfors mantenint el trontoll com si fora un cavall avorrit, esperant entrar al trot a la pista d’exercicis eqüestres. Dues o tres vegades a la setmana.

Més o menys quan arribava a la meitat del camí, a la meitat de l’esforç, trobava una protuberància que alçava la superfície llisa del viarany per a esportistes de ciutat. Els primers dies de carrera només havia notat un insignificant bony que la plasticitat de les Asics Gel Nimbus-27 neutralitzava com si passara per damunt d’un pésol bollit. Però un mes després el bony de la pista s’havia fet més gran i dues o tres vegades que el vaig trepitjar, em va incomodar i fer perdre el ritme de tambor que m’havia acostumat a dur.

Quan m’acostava al lloc, tractava d’avançar-me i calcular-ho tot perquè el colp de la sabata no caiguera damunt d’aquella mena de deformitat. A la que em despistava, ja l’havia xafat, amb la consegüent molèstia.

Vaig començar a pensar en aquella ceba també quan no corria. Seia al sofà el dia que no eixia a córrer i pensava en l’alteració de la pista. No hi havia cap arbre a la vora, per tant, quedaven descartades les arrels. Tampoc no semblava un terreny humit, cap bassal s’acumulava a prop ni hi havia tampoc prop cap dipòsit o séquia d’aigua cavallera. Provava d’apartar de mi aquell pensament i em passava la mà pel front assecant una suor sense calor extern, sense justificar. M’adonava aleshores que la superfície del crani també era irregular, amb alguns turons inesperats. Corria el dors de la mà pel front i em preguntava el perquè d’aquella mena de puntes incipients, com a mínim sis o set. Per a no defugir de l’assumpte, vaig començar a eixir a córrer amb més freqüència i no vaig voler canviar de ruta. La constatació que aquella irregularitat apujava del tot era l’única cosa que em quedava clara. Ho vaig comentar amb una corredora amb la qual coincidia alguns metres abans que ella m’avançara atlètica, jove i arrabassadora. Em va mirar amb desdeny i va accelerar el pas, la fatiga m’impedia seguir-la i ara, quan la sentia al darrere -la reconeixia pel seu ritme, pel vol de la gasela-, era jo qui alentia la carrera per facilitar la seua fugida cap al futur.

A l’ajuntament em donaren llargues. Ho mirarien, sí, com la policia busca amb diligència al lladre d’un bolígraf de propaganda, vaig entendre.

La solució m’esperava a l’altra banda de l’espill. Va caure a les meues mans un llibre estrany, Las lunas antes del aterrizaje, d’un autor que, pel nom, Clemens J. Setz, semblava d’Illinois, però que en realitat era un austríac de Graz. En el llibre, un home vivia convençut que la terra era buida i que a l’interior succeïen les coses més meravelloses i inversemblants, no en el nucli, sinó apegades a la corfa mentre nosaltres, a la superfície, no ens assabentàvem de res. De tant en tant algú, a l’exterior, hi trobava un indici, un advertiment, de vegades un forat insondable. Un bony. 

Com que el bony ja el tenia, vaig començar a buscar el forat pels voltants d’aquella part de la pista. Quan els vianants, corredors ells també, em preguntaven què em passava, els deia que estava buscant una contrasenya. Tots pegaven a fugir. Fins que va arribar el moment, darrere d’un aparcament de bicicletes, que vaig trobar el cau. Em vaig capficar sense pensar-m’ho. A dins, al contrari del que poguera esperar-se, no hi vaig trobar cap foscor, més aviat una llum que provenia del centre de la terra i que ho il·luminava tot de manera tranquil·la, sense escarafalls. Hi havia el que podem dir l’altra cara de l’espill, podia caminar per l’altra part de la taronja, cara avall, sense cap problema. I vaig trobar que sota la ciutat el que hi havia era el poble, però no com una cosa sepultada i oblidada, sinó com una vida d’esclat de flors. Vaig veure una dona gran que regava un castanyer de l’Índia. Va fent-se gran, va dir, i té bones arrels. Aleshores ho vaig entendre tot.