Distància física i social

Segons la Real Acadèmia Espanyola (RAE), la distància es defineix com “l’espai o interval de lloc o de temps que hi ha entre dos coses o esdeveniments”. Encara que el concepte del món rural engloba una realitat diversa, el terme “distància” capta de manera precisa allò que implica, en termes generals, viure en una zona rural. En aquest context, és crucial destacar dos dimensions de la distància que impacten particularment els territoris rurals: la distància física i la distància social.

La distància física d’un territori es refereix a la seua ubicació geogràfica i la seua accessibilitat. Els territoris rurals solen estar pròxims a espais naturals o zones de producció agrària, fet que generalment els situa lluny dels grans nuclis urbans i àrees metropolitanes, on es concentra l’activitat econòmica i la població. A més d’aquesta llunyania geogràfica, els territoris rurals sovint s’enfronten a problemes d’accessibilitat, agreujats per una orografia complicada i la falta d’infraestructures de transport adequades, tant en quantitat com en qualitat. Aquestes dificultats limiten significativament els fluxos de mobilitat amb origen i/o destí en aquests territoris, així com la mobilitat interna, especialment en àrees amb un poblament dispers. Al País Valencià, exemples de zones rurals amb una elevada distància física inclouen localitats en enclavaments muntanyencs d’interior com la Tinença de Benifassà o el Racó d’Ademús. Tanmateix,  hi ha territoris com la Vall de Laguar que, malgrat ubicar-se pròxims al litoral, presenten també una considerable distància física entre els seus assentaments i respecte d’altres ciutats.

La distància física sovint es veu accentuada per la distància social. Aquest és un concepte més ampli que es refereix al grau d’aïllament que una persona o col·lectiu experimenta dins de la seua societat. La distància social està influïda per factors complexos com la cohesió social, la continuïtat territorial, les normes socials i culturals, i altres aspectes sociopolítics. A nivell individual, la distància social es manifesta quan una persona té una carència de vincles socials, fet que pot derivar en un sentiment de soledat no desitjada amb efectes negatius sobre la salut. Encara que no hi ha evidències concloents que la soledat no desitjada siga més habitual en àrees rurals que en urbanes, sí que s’observen factors específics en els territoris rurals que influeixen en com es viuen l’aïllament, la distància social i la soledat, tant a nivell individual com col·lectiu, afectant també les estratègies d’intervenció.

Per exemple, viure en zones rurals limita significativament l’accés a l’ocupació, l’atenció sanitària i altres serveis essencials, especialment en aquelles localitats allunyades de les principals vies i nodes de transport públic. Aquesta situació, agreujada per la dispersió dels assentaments i la petita grandària de les comunitats rurals, redueix les oportunitats per a establir connexions socials i realitzar activitats dins i fora del territori. En aquest context, les persones majors estan més exposades a la distància social a causa de la seua reduïda mobilitat, especialment per la pèrdua de la capacitat de conduir, i de les conseqüències de la creixent dispersió familiar i la disminució de la convivència inter-generacional. A tot això se suma una dimensió de gènere, que inclou l’expectativa que els homes es dediquen al treball agrícola, sovint solitari per naturalesa i exigent en temps; i que les dones, amb oportunitats laborals més limitades, atenguen simultàniament les tasques de la llar, les cures i activitats relacionades amb el negoci familiar.

Malgrat els desafiaments que suposa la distància física i social per a la qualitat de vida als territoris rurals, la reduïda dimensió d’aquests espais permeten construir vincles més sòlids entre els seus habitants, la qual cosa pot actuar com un mecanisme de protecció i resiliència en temps de crisi. Encara que les societats rurals no estan exemptes d’exclusió i fragmentació social, representen una oportunitat per a desenvolupar models de sociabilitat diferents als urbans, amb una major presència de pràctiques de reciprocitat, suport mutu i solidaritat. Una estratègia que combine la descentralització de les xarxes de transport amb una reordenació territorial dels serveis podria contribuir a reduir la distància física y social de les àrees rurals.