Solatge

-Pare, no sope que ara li baixaré alguna coseta…

-No cal fill, tinc un solatget d´ahir, li posaré uns fideus i voràs tu cosa bona…

Sempre he dit, -si se´m permet utilitzar eixa paraula tan gran- que si algun dia havie de mamprendre algun projecte nou relacionat en l´aliment i en la història ja tenia el nom amanit: hi ha substantius que són casa: Cup,  Lleus, Truja, Assoll,  Bagot, Era , Fressa,  Eixarment,  Xança, Trillola, Arreuet,  Brocada, Bocoi, Somerí…també verbs:  Porgar, Birbar, Moixonar,  Punxonar, Estufar, Eixobrir , Trasbalsar, Rabassar,  Escombrar ,  Mamprendre …

…tots són aliment. Tot són vestigis d´una época on tot  el important era menjar, tot per a menjar, res no era important si no estaven les panxes plenes i amb aquella fam mai res era prou. És d´on la dita pren tot el sentit: “qui no menja després de fart no treballa després de cansat” .  La paradoxa radica en que eixa època no ha sigut mai la meva, no l´ he passada jo,  i , malgrat això, l´he viscuda.

“Mayuc” em ve de seguida al cap, “Mayuc” va ser  la primera paraula que vaig aprendre en Tzeltal: No hi ha, “ni modo” , al meu fons quedarà.

No recorde  a mon pare nomenant res que no tinguere, no sabien desitjar res que no pogueren tindre.  L´abstracció , si de cas, per al valor de les pessetes i si no era precís, tampoc.  Si que l´escolte- ganyolant i lamentant-se- per no haver fet unes coses o altres, pesant-li no haver llaurat abans de que plovera, arreplegat la rama abans de que fere vent, esporgar abans de que canviare la lluna…sempre era culpa nostra, sempre ho haguérem pogut fer millor. Al meu fons, ha quedat.

Pense en el clapir de les gossetes, en el vesc de les perxes, en els cepets a la sènia, en els nius i en el filat de l´aveall. Pense en les (en)jarres plenes d´oli i tords baix l´escala i també en les ràncies, a la granja,  plenes de pells de conill i cucs de viver. Totes eixes paraules parlen de menjar, parlen de casa i a la fi parlen de mi. Parlen de nosaltres i diuen que ho haguérem pogut fer millor, això és el solatge.

Solatge:

Matèria sòlida que després d’haver estat flotant en un líquid es diposita al fons del recipient que la conté.

Sediment seria sinònim si agafem aquesta accepció, però, i si es queda curta? I si també, com feia mon pare,  és el punt de partida per a crear alguna cosa nova? Com si parlarem d´un ciment o uns fonaments des dels que començar  i crear quelcom , com un nou vi en la mateixa mare, dins del mateix tonell,  si volem, però amb un altre most i unes altres ferments?.

És el pòsit, la brisa, la barrusca, el ressol i  la fargalà, la morca i  el fang  si ens posem bíblics. L´essència que queda quan passa el temps i s´evapora tot el superflu.

És on ens quedem enganxats en el pas dels anys, en eixa olor nadem,  i no podem suportar-la  perquè ens reflexa, feridorament ,i ens mostra amb  tot allò del que portem tota la vida intentant –nos desempallegar.

Solatge:

Allò que queda quan el que era ja no hi és però el que hi queda és.  Pot semblar poc, el solatge perquè és el que resta  , a mi em pareix molt, perquè és el que ens queda.