Meridià

Es defineix com a meridià qualsevol de les circumferències imaginàries que envolten la Terra i que passen pels dos pols geogràfics. A diferència dels paral·lels (circumferències paral·leles a l’equador terrestre), tots els meridians són idèntics en longitud. Qualsevol punt de la superfície terrestre pot ser determinar a partir de la seua latitud (paral·lel sobre el que es troba) i longitud (meridià sobre el que es troba). Això implica que cada paral·lel i cada meridià es troben identificats de forma inequívoca. En el cas dels paral·lels es pren com a referència l’equador (paral·lel 0º) i per als meridians el que passa per l’observatori de Greenwich (Regne Unit).

El meridià de Greenwich deivideix el planeta en dues semiesferes i tota la resta de meridians es determinen a partir de l’angle existent entre les superfícies dels cercles que derteminen cadascun d’ells amb el del meridià 0º (Greenwich). Aquest meridià 0º travessa el territori valencià des dels Ports a la Plana Alta i, després de creuar el golf de València, creua de nord a sud la Marina Alta.

Un altre meridià, el que passa per la ciutat de París fou utilitzat, entre les darreries del segle XVIII i principis del XIX, per a establir el patró universal de mesura per a la longitud, el que avui coneixem com a metre. S’acordà que un metre seria la deumilionèsima part d’un quadrant de meridià terrestre i, per a poder determinar aquesta longitud, calia mesurar un arc de meridià amb precisió. La tasca l’encomanà el 1791 l’Acadèmia de les Ciències de França a Pierre Méchain i Jean-Baptiste Delambre. L’encàrrec comportava mesurar l’arc del meridià que passava per París entre les ciutats de Dunkerke, al nors, i Barcelona, alñ sud. Del tram sud de l’arc se n’encarregà Méchain, però en acabar les seues mesures a Barcelona i amb l’ambició de millorar-ne els resultats, decidí continuar els mesuraments cap al sud tot allargant l’arc del meridià fins a les Illes Balears. Aquests mesuraments s’obtenien pel mètode de triangulació entre vèrtexs geodèsics que s’instal·laven en punts elevats i visibles entre ells, per la qual cosa allargar-los fins a les Illes suposava tot un repte logístic donades les distàncies. Fou en aquest desafiament que les muntanyes valencianes tingueren un paper clau com a vèrtexs duna cadena de triangles que, tot reseguint la costa catalana primer i la valenciana després, permeteren dibuixar un gran triangle damunt del mar entre Eivissa, el cim del Bartolo al Desert de les Palmes i el Montgó a la Marina Alta.

Méchain no va poder concloure l’expedició perquè morí el 1804 víctima de paludisme a Castelló de la Plana, on fou soterrat, i va ser Francois d’Aragó qui acabà els mesuraments el 1808.