Mar

Des de fa temps immemorials, la costa i l’interior han estat vinculats d’una manera molt especial. Eixe lligam ha esdevingut gràcies al tràfec de matèries que difícilment es podien trobar en uns i altres llocs.

Des de l’interior cap a la mar, baixaven nombroses matèries i aliments com la rosca de pi, per a tintar les xàrcies de pesca; la llenya, emprada com a combustible de les calderes del tint; la fusta, destinada a la construcció de vaixells, era baixada amb carros o riu avall pel Xúquer i Túria; el carbó, per a cuines i obradors. A banda, cal esmentar la importància de l’arribada d’aliments bàsics com l’oli, la carn i el cereal. També, de les fibres vegetals (espart, cànem i lli) que permetien la fabricació artesanal de xàrcies de pesca, veles i cordam.

Bona part de l’alimentació dels pobles valencians de l’interior, durant segles, ha sigut el peix. Des de la mar cap a l’interior, principalment circulaven aliments com el bacallar o abadejo i les saladures, d’entre les quals destacaven les sardines de bota o “de casco”. La gent gran de tots el pobles de l’interior valencià conserva en la memòria el record d’eixe consum habitual de peix salat. Gràcies a les sardines, el bacallar i, en alguns pobles, el peix fresc…molta fam es va poder pal·liar.

De tot aquest lligam enfortit al llarg dels anys, queden els antics camins de la fusta i del peix. Els primers, des de l’Aragó, Castella i l’interior valencià, arribaven fins la mar; dels segons, testimoniem el que ix de la Vila Joiosa, passant pels pobles de la Muntanya, fins arribar a Alcoi.