Maquis

Terme que fa referència a les guerrilles que lluitaren contra la dictadura franquista en diferents punts de l’Estat espanyol, particularment a territoris muntanyosos, rurals i amb poblament dispers. Al País Valencià actuaren entre 1945 i 1952 i estigueren organitzats en l’anomenada «Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón», impulsada i controlada pel Partit Comunista d’Espanya. S’assentaren a l’interior del País Valencià i la seua presència destacà a comarques rurals i amb poblament dispers: Els Ports, Alt Maestrat, l’Alcalatén, Alt Palància, Alt Millars, Els Serrans, La Plana d’Utiel-Requena, la Vall de Cofrents o la Canal de Navarrés. 

Els guerrillers tingueren el propòsit de fer caure la dictadura i restaurar la República. A tal efecte, feren accions polítiques i armades com ocupacions de pobles, sabotatges, colps econòmics, alguns ajusticiaments, i també distribuïren propaganda per masies i pobles. Tenien l’esperança que, després de la derrota del règim nazi i del feixisme italià, cauria també la dictadura de Franco. De fet, una bona part dels guerrillers eren exiliats arribats des de França on havien combatut a les forces nazis durant la II Guerra Mundial; junt amb ells, també hi hagueren guerrillers naturals i incorporats des del mateix territori, escapats generalment de la Guàrdia Civil i de les presons franquistes pels seus antecedents esquerrans i republicans. 

Els guerrillers buscaren el contacte i l’ajut de la població i, com a projecte polític que era, ampliar les simpaties populars. Les masies, pròpies de les zones amb poblament dispers on s’establiren, esdevingueren punts de suport fonamental per al manteniment de la guerrilla i una bona part de masovers i masoveres subministraren, informaren i refugiaren guerrillers. No obstant això, el suport rebut va ser insuficient i, amb carències logístiques i d’armament, no pogueren sacsejar un règim que dedicà grans esforços a perseguir els guerrillers. 

La repressió d’aquests anys, caracteritzada per la brutalitat i el caràcter indiscriminat, va ser assumida principalment per la Guàrdia Civil, secundada ocasionalment per l’exèrcit. L’anomenada Ley de Fugas s’aplicà de forma massiva: era un mecanisme d’execució extrajudicial que, sota el pretext d’intent d’evasió de detinguts, provocà intencionadament múltiples morts irregulars, una gran part de les quals foren de masovers o habitants del territori. Junt amb això, l’actuació de les contrapartides (guàrdies civils que es feien passar per maquis), l’obligatorietat d’evacuar les masies o les detencions massives de suposats col·laboradors dels guerrillers, trasbalsaren enormement el territori.

Els efectes foren diversos: des de les afectacions al quefer quotidià i l’economia del territori, fins a la mort, empresonament o èxode de veïns i familiars de guerrillers. La por a l’acció punitiva de la Guàrdia Civil, l’augment de l’expectativa del risc que podia ocasionar qualsevol mínim contacte amb els guerrillers, i també la cerca de recompenses, determinaren tant la inhibició com l’increment de les delacions i, fins i tot, la cooperació amb la Guàrdia Civil. El resultat de tot plegat va anar més enllà del final de les partides guerrilleres: el terror de la política repressiva garantí el silenci i completà la neteja política dels «desafectes», de les persones republicanes i esquerranes que (encara) vivien a les comarques rurals on actuava la guerrilla.