Maquis

Terme que fa referència a les guerrilles que lluitaren contra la dictadura franquista en diferents punts de l’Estat espanyol, particularment a territoris muntanyosos, rurals i amb poblament dispers. Al País Valencià actuaren entre 1945 i 1952 i estigueren organitzats en l’anomenada Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón, impulsada i controlada pel Partit Comunista d’Espanya. S’assentaren a l’interior del País Valencià i la seva presència destacà a comarques rurals i amb poblament dispers: Els Ports, Alt Maestrat, l’Alcalatén, Alt Palància, Alt Millars, Els Serrans, La Plana d’Utiel-Requena, la Vall de Cofrents o la Canal de Navarrès.

Els guerrillers tingueren el propòsit de fer caure la dictadura i restaurar la República. A tal efecte, feren accions polítiques i armades com ocupacions de pobles, sabotatges, colps econòmics, alguns ajusticiaments, així com distribuïren propaganda per masies i pobles. Tenien l’esperança que, després de la derrota del règim nazi i del feixisme italià, cauria també la dictadura de Franco. De fet, una bona part dels guerrillers eren exiliats arribats des de França on havien combatut a les forces nazis durant la II Guerra Mundial; junt a ells, també hi hagueren guerrillers naturals i incorporats des del mateix territori, escapats generalment de la Guàrdia civil i de les presons franquistes pels seus antecedents esquerrans i republicans.

Els guerrillers buscaren el contacte i l’ajut de la població i, com a projecte polític que era, ampliar les simpaties populars. Les masies, pròpies de les zones amb poblament dispers on s’establiren, esdevingueren punts de suport fonamental pel manteniment de la guerrilla i una bona part de masovers i masoveres subministraren, informaren i refugiaren guerrillers. No obstant, el recolzament rebut va ser insuficient i, amb carències logístiques i d’armament, no pogueren sacsejar un règim que dedicà grans esforços a perseguir els guerrillers.

La repressió d’aquests anys, caracteritzada per la brutalitat i el caràcter indiscriminat, va ser assumida principalment per la Guàrdia Civil, secundada ocasionalment per l’exèrcit. L’anomenada Ley de Fugas s’aplicà de forma massiva: era un mecanisme d’execució extrajudicial que, sota el pretext d’intent d’evasió de detinguts, provocà intencionadament múltiples morts irregulars, una gran part de les quals foren de masovers o habitants del territori. Junt amb això, l’actuació de les contrapartides (guàrdies civils que es feien passar per maquis), l’obligatorietat d’evacuar les masies o les detencions massives de suposats col·laboradors dels guerrillers, trasbalsaren enormement el territori.

Els efectes foren diversos: des de les afectacions al quefer quotidià i l’economia del territori, fins la mort, empresonament o èxode de veïns i familiars de guerrillers. La por a l’acció punitiva de la Guàrdia Civil, l’augment de l’expectativa del risc que podia ocasionar qualsevol mínim contacte amb els guerrillers, així com la cerca de recompenses, determinaren tant la inhibició com l’increment de les delacions i, fins i tot, la cooperació amb la Guàrdia Civil. El resultat de tot plegat va anar més enllà del final de les partides guerrilleres: el terror de la política repressiva garantí el silenci i completà la neteja política dels “desafectes”, de les persones republicanes i esquerranes que (encara)  vivien a les comarques rurals on actuava la guerrilla.