Surera

Arbre perennifoli de capçada arrodonida de la família de les fagàcies. És una espècie termòfila que prolifera en llocs càlids i humits de la Mediterrània occidental, on arriba a formar frondosos boscos. A diferència de la carrasca (Quercus ilex), l’alzina surera (Quercus suber) no tolera bé les glaçades hivernenques ni tampoc les altituds superiors als 1200 metres. La surera és un arbre típicament mediterrani amb unes característiques edàfiques i pluviomètriques particulars. Contràriament a la carrasca, la surera necessita un elevat índex pluviomètric anual que oscil·la entre els 500 i els 900 mm, del qual es beneficia no només per l’acció de les pluges sinó també mitjançant rosades i boires. Pel que fa a l’edafologia, es tracta d’un arbre que mostra preferència pels substrats  de tipus silici, lleugerament àcids i descarbonatats. Dins del territori valencià les suredes es localitzen a la serra d’Espadà, la serra Calderona i, de forma molt més residual, a alguns llocs concrets com el surar de Barx-Pinet, a la comarca de la Safor. La surera sol atènyer uns 15 metres d’altària i fer un diàmetre de soca de metre i mig, encara que a vegades pot assolir una major grandària. De creixement lent, s’han catalogat espècimens anyencs de més de 400 anys. En aquests casos, l’arbre es fa molt brancut i capçut, donant-hi recer a nombroses espècies animals i vegetals. No de bades, les suredes són uns dels ecosistemes amb més biodiversitat del món, podent acollir-hi fins a 135 especies vegetals per cada quilòmetre quadrat. Com que es tracta d’una planta monoica, en el mateix arbre s’hi troben les flors masculines, que estan agrupades en aments groguencs, i les femenines, molt més menudes i difícils de localitzar. La fructificació, les glans o bellotes, esdevé durant els mesos més freds de l’any. El suro és el seu tret més distintiu. És un aïllant natural que li atorga una impressionant capacitat de recuperació després dels incendis. En realitat es tracta d’una mena d’escorça gruixuda i molt esquerdada que se li trau periòdicament per la seua capacitat de regeneració. Es té constància de l’aprofitament del suro des de temps immemorial. De fet, ja els egipcis empraven aquest material en l’elaboració dels flotadors per a les seues xarxes de pesca. En l’actualitat el suro s’empra principalment en la fabricació de taps per a les ampolles de vi i altres begudes, i també en l’elaboració de soles per al calçat i en làmines d’aïllament tèrmic i acústic en el sector de la construcció. A més a més, de la surera se n’aprofiten la fusta i els aglans. La fusta, molt dura i resistent, s’ha fet servir en la manufactura de tonells i en la fabricació naval, i també se n’ha fet carbó d’excel·lent categoria. Les aglans han sigut el menjar predilecte dels porcs i, encara que no tan sabroses com les de carrasca, en èpoques d’escassetat s’han usat, ben pelades i moltes, per a fer farina per al consum humà. Com a planta ornamental la surera també s’utilitza en parcs i jardins degut a la seua bonica capsa i a la coloració grisenca de l’escorça.

La treta del suro

A començaments de l’estiu, quan les parets de les cèl·lules que formen l’escorça de l’arbre són més fines i es poden trencar sense fer malbé, té lloc la lleva del suro. La pela es du a terme amb les mateixes eines de sempre, bàsicament una destral amb el mànec acabat en forma de falca. És, per tant, un procés completament artesanal i ecològic. Les suredes s’exploten comercialment a molts municipis de la serra d’Espadà, on s’extrau un suro d’una qualitat excel·lent i que també és reconegut internacionalment. Per les seues condicions orogràfiques i edàfic-climàtiques, a la serra d’Espadà la pela té lloc cada 12 o 14 anys, que és quan el suro està més madur. L’escorça producte de la primera treta s’obté entre els 15 i els 20 anys de vida de l’arbre. La segona pela produïx un millor suro però han de passar dues o tres tretes més fins que la qualitat siga considerada òptima. A partir dels 40 anys el suro perd porositat, per la qual cosa resulta molt preuat en la fabricació dels taps. No obstant això, després de 6 o 7 peles bones, la qualitat del producte comença a minvar. Els bons arbres poden arribar a produir-ne més de mitja tona al llarg de la seua vida productiva, això fa que en cada lleva en produïsquen entre 30 i 75 quilos.

La indústria del suro

L’aprofitament del suro ha estat la base de moltes comunitats rurals i urbanes, i els pobles de la serra d’Espadà en són un bon exemple. El suro s’ha fet servir en l’industria dels taps des de fa segles, primer a França i després passant a la península Ibèrica, estenent-se el procés de mecanització a partir de 1880. El seu ús al nostre territori va començar a mitjans del segle XIX amb iniciativa empresarial catalana, que buscava suro per a abastir un mercat en continua expansió. D’aquesta manera, moltes sureres que avui en dia podem veure a la serra d’Espadà són, per una banda, el resultat de plantacions ocorregudes a principis del segle passat com a resposta del increment de la demanda de suro i, per l’altra, com a conseqüència del desastre de la fil·loxera, el qual hi va acabar amb el conreu del raïm.