Culivela

Fer culiveles és una de les maneres de jugar una persona major i una petita. És molt fàcil de practicar, perquè no necessita objectes addicionals i perquè es pot dur a terme en qualsevol lloc i en qualsevol moment. La persona major s’escamarra mentre la menuda, que s’havia situat enfront i estaven encarats, mirant-se, s’aproxima a l’altra tant com pot, quasi ubicant-se baix mateix enmig de les cames de l’adult, alhora que obri les seues, mentrestant, dobla el cos per la cintura al mateix temps que trau els braços per davall del seu cos ben estirats cap arrere perquè l’adult la puga agafar per les monyiques (també dites govanelles) i a continuació, tirant fort cap amunt, provoque que l’infant pegue la volta sencera sobre si mateix, és a dir, que faça una culivela.

Els jocs en el medi rural han tingut i tenen moltes característiques compartides amb els jocs urbans. Ben mirat, substancialment, el joc és una forma humana de diversió, d’esbargiment, de comboi i alegria, i també una manera de comunicar-se emocions, coneixements, d’expressar sensacions col·lectivament, de produir vivències compartides … I tot açò ocorre, siga on siga que es juga, així com el fet que siga una activitat per a totes les edats i en molts casos intergeneracional.

Tanmateix, si reparem en el joc com a forma d’ocupar l’espai públic, potser ja comencem a trobar-hi diferències. En molts pobles els carrers i les places constitueixen espais públics dels quals encara no s’ha expulsat el joc, o no totalment i en qualsevol cas, encara podem recuperar-los com espais de joc.

Així mateix, als espais rurals el joc col·lectiu, obert i participatiu, constitueix una magnífica forma de fer i refer comunitat. De fer poble. Eixa capacitat que té de centrar-nos en l’ara i aquí, de gaudir del moment, de concentrar-nos absolutament en les exigències del joc, ja resulta alliberadora, però a més a més el joc es pot utilitzar fàcilment com una eina per a millorar les relacions socials entre el veïnat. Ni que siga jugant, fem front als reptes tots plegats i els superem junts.

El fuster, el manyà, el farmacèutic, el ferrer …  cada ofici pot contribuir a crear un joc popular. D’altra banda, els jocs rurals eren un magnífic moment per a reciclar. Per a utilitzar poals que ja havien perdut el cul però, degudament penjats, podien usar-se per encistellar pilotes de drap; gaiatos vells, draps i borres, troncs, cordills, capçanes, ferradures, cànters, topins, … Els jocs constitueixen un valuós patrimoni immaterial. Treballar amb els jocs representa un mitjà per treballar en la història del poble.