Garrofera

Si es busca «garrofer» al diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, remet a «garrofera» (sí, en femení!), definida com a «arbre perennifoli (Ceratonia siliqua) de fulles persistents i paripinnades, el fruit del qual és la garrofa». Hi ha, en efecte, garroferes femelles, garrofers mascles i també hermafrodites. La major part de les garroferes dels secans valencians són femelles de les varietats melera, negra, rotxa, borrera o santamaria. Però sempre hi havia uns quants exemplars de garrofer mascle per assegurar la pol·linització. És un arbre ben mediterrani adaptat a les condicions de relativa aridesa del nostre territori. Suporta bé la falta d’aigua i la calor, però mal el fred. Per això es diu que «el garrofer vol vore la mar» i no puja més enllà dels 600 m d’altitud. Cavanilles consigna els danys que patiren en les gelades de 1788 i 1789. Ja en el segle xx, les tres successives gelades de 1946, 1954 i 1956 també feren malbé les garroferes, afegint raons per a abandonar camps i pobles i anar-se’n a les ciutats.

Joan Pellicer al seu Costumari botànic explica que era un arbre imprescindible als secans tradicionals, conreat de manera sòbria amb poca poda i escàs o cap adob, gairebé de manera ecològica. Per això Almela i Vives diu en «El cant de la garrofera» que és una «espècie tota proletària».

El fruit es recol·lecta a l’agost i al setembre, varejant-lo o plegant-lo de terra. Amb ell s’alimentaven matxos, ases, ovelles i cabres; també el menjaven els humans, de vegades en rebosteria per la seua dolçor. Sanava les diarrees i, en xarop, la tos; en adob servia per a netejar botes de vi. La fusta és dura i resistent, estimada per a fer mànecs. Arbre acollidor, de bona ombra, amb branques fortes de tendència horitzontal que fan les delícies dels xiquets i xiquetes.

Ben arrelat i amb un poc d’aigua, creix fins a fer-se una fita al paisatge, fins i tot olfactiu: les flors exhalen una olor penetrant molt característica. Al Catàleg d’Arbres Monumentals i Singulars de la Comunitat Valenciana figuren molts exemplars. Les incalculables garroferes valencianes constitueixen una riquesa ecològica i paisatgística que es pot gaudir en molts llocs, com les magnífiques «macollades» d’Olocau amb intel·ligents maneres d’apuntalar les grans branques. A hores d’ara, s’aprofiten les llavors o garrofí, del qual s’extrau una goma espessidora i estabilitzant natural emprada en la indústria alimentària. El País Valencià encara és el principal productor de garrofes d’Espanya, amb poc menys de 18.000 hectàrees de les 40.000 de tota Espanya i unes 14.000 tones de producció anual.