Garrofera

Si es busca “garrofer” al Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, remitix a “garrofera” (sí, en femení!), definida com “arbre perennifoli (Ceratonia siliqua) de fulles persistents i paripinnades, el fruit del qual és la garrofa”. Hi ha, en efecte, garroferes femelles, garrofers mascles i també hermafrodites. La major part de les garroferes dels secans valencians són femelles de les varietats melera, negra, rocha, borrera o santamaria. Però sempre hi havia uns quants exemplars de garrofer mascle per assegurar la pol·linització. És un arbre ben mediterrani adaptat a les condicions de relativa aridesa del nostre territori. Suporta bé la falta d’aigua i la calor, però mal el fred. Per aíxó es diu que “el garrofer vol vore la mar” i no puja més enllà dels 600 m d’altitud. Cavanilles consigna els danys que patiren en les gelades de 1788 i 1789. Ja en el segle XX, les tres succesives gelades de 1946, 1954 i 1956 també feren malbé les garroferes, afegint raons per abandonar camps i pobles i anar-s’en a les ciutats.

Joan Pellicer al seu Costumari botànic explica que era un arbre imprescindible als secans tradicionals, conreat de manera sòbria amb poca poda i escàs o cap adob, gairebé de manera ecològica. Per aixó Almela i Vives diu en El cant de la garrofera que és una “espècie tota proletària”.

El fruit es recol·lecta en agost i setembre, varejant-lo o plegant-lo de terra. Amb ell s’alimentaven matxos, ases, ovelles i cabres; també el menjaven els humans, de vegades en rebosteria per la seua dolçor. Sanava les diarrees i, en xarop, la tos; en adob servia per netejar botes de vi. La fusta és dura i resistent, estimada per a fer mànecs. Arbre acollidor, de bona ombra, amb branques fortes de tendència horitzontal que fan les delícies dels xiquets i xiquetes. Garroferes i oliveres són els arbres escollits per bastir els paranys. El Baix Maestrat, la Plana Alta i Baixa, l’Alcalatén destaquen per la quantitat de paranys, on moren cada any molts milers de tords i altres espècies d’aus en un mètode de caça massiu i no selectiu, prohibit per la legislació però que les autoritats consentixen encara.

Ben arrelat i amb un poc d’aigua, creix fins fer-se una fita al paisatge, fins i tot olfatiu: les flors exhalen una olor penetrant molt característica. Al Catàleg d’Arbres Monumentals i Singulars de la Comunitat Valenciana figuren molts exemplars. Les incalculables garroferes valencianes constituixen una riquesa ecològica i paisatgística que es pot gaudir en molts llocs, com les magnífiques “macollades” d’Olocau amb intel·ligents maneres d’apuntalar les grans branques. A hores d’ara, s’aprofiten les llavors o garrofí, del que s’extrau una goma espesant i estabilitzant natural emprada en la indústria alimèntaria. El País Valencià encara és el principal productor de garrofes d’Espanya, amb poc menys de 18.000 hectàrees de les 40.000 de tota Espanya; i unes 14.000 tones de producció anual.