Ciutadania

Segons el diccionari normatiu valencià, el concepte de ciutadania es defineix com a condició i dret del ciutadà, i més concretament com a “situació jurídica de les persones considerades membres de la ciutat i condició indispensable per a tindre drets polítics”. Heus ací que segons aquesta definició, la ciutadania comporta una sèrie de drets exclussius als membres d’una comunitat, que des de l’antiga Grècia serien els habitants de la ciutat, homes lliures normalment i que serien la base de la democràcia d’aquelles primers ciutats-estat. Per tant la ciutadania va més enllà de la simple condició d’habitar a una ciutat com a persona empadronada a un territori urbà, per incloure una sèrie de drets basats en els drets humans, com ara el dret a una educació o a una sanitat pública i de qualitat, a participar en el govern i en la vida pública o al gaudi de la cultura i les arts entre d’altres.

Ara bé, aquest concepte comença a ser problemàtic quan aquesta dualitat habitant de la ciutat /persona amb determinats drets, s’aplica als habitants del medi rural. No és molt comú adreçar-se a l’habitant d’un poble o d’una comarca rural com a “ciutadà”, sinó més bé com a “veí/veïna” o simplement “habitant” de tal poble o municipi. Efectivament un habitant de la comarca de l’Alt Millars per exemple no se sol identificar com a ciutadà, donat què aquest territori no només no és urbà, sinó que està ben allunyat de grans ciutats. Ara bé: aquesta característica purament geogràfica invalida també la vessant jurídica del concepte? En principi segons l’article 14 de la Constitució Espanyola: “els espanyols són iguals davant de la llei, sense que piga prevaldre cap discriminació”. No obstant, si observem encara hui en ple segle XXI la cobertura de determinats serveis al medi rural, la situació d’algunes infraestructures viàries o digitals i sobretot les dificultats afegides als que residim en el medi rural (absència de serveis bancaris, comercials, transport públic, ajudes per accedir a l’habitatge o la distància a un centre hospitalari per posar només uns pocs exemples), no queda gens clar que l’habitant del rural puga ser considerat com a ciutadà, o com a ciutadà amb els mateixos drets de l’habitant de la ciutat. Dit d’una altra manera, no sembla que la situació jurídica, no sobre el paper, però sí en el dia a dia, siga la mateixa.

Precisament per això queda encara un bon camí per recòrrer a moltes ruralitats del país per tal que els seus habitants es puguen considerar com a habitants de ple dret. I per això el primer pas és reconèixer que les diferències entre habitar a una ciutat o a una aldea no són simplement paisagístiques o culturals, sinó també jurídiques i polítiques.