Via pecuària

En començar la tardor, ramats de cinc-centes, mil o més caps de bestiar que baixaven des de les serralades ibèriques i bètiques, feien la transhumància fins a les hortes valencianes on s’arrelaven tot l’hivern. Cada any, durant diversos segles, els ramats feien i desfeien el mateix recorregut respectant el ritme marcat per la naturalesa, que proposava unes condicions per al manteniment del bestiar geogràficament variables. Els itineraris que seguien solien ser els mateixos que des de temps immemorials havien traçat i interioritzat els ramats d’ovelles, cabres o cavalls conduïts pels pastors serrans i els seus inseparables gossos d’atura. Aquells ramats transhumants no sols desplaçaven animals, també eren portadors de biodiversitat i del patrimoni genètic, altaveus de cançons, dites i historietes, transmissors de notícies, a més de difusors de l’avantguarda culinària, esportiva i lúdica de cada lloc que travessaven.

Des de l’Edat mitjana la transhumància va ser fundamental en el desenvolupament de l’economia espanyola i, en certa manera, valenciana, especialment sustentada en la producció i el comerç de la llana d’ovella. Jaume I va promulgar fins i tot un «Fur» per a la Pastura Universal en el territori del seu domini perquè, des del segle xiii, els pastors gaudiren de llibertat i protecció en els seus desplaçaments. Transhumaven a través de les vies pecuàries, un tipus de camins que ja des de temps de Roma es coneixien com a calles pastorum. En la península Ibèrica, en els territoris de domini castellà, responien a nomenclatures variades com a cañadas, coladas, cordeles o veredas. En algunes zones se’n deia traviesas, pasadas, ramales, galianas o caminos reales de ovejas. A l’Aragó van rebre el nom genèric de cabañeras i a Catalunya de carrerades. Per a nosaltres, els valencians, una via pecuària ha sigut i és un assagador.

A través dels assagadors els ramats transhumants gaudien d’una relativa llibertat de moviment i d’accés a les pastures, guarets i rostollades. La seua entrada a les zones d’horta a l’hivern era especialment necessària per a esbrossar i femar la terra. Perquè sí, així era: la ramaderia i l’agricultura sempre van ser complementàries. No va ser fins a l’explosió del capitalisme agrari quan es va estibar fins a l’extrem la conflictivitat entre llauradors i ramaders, nodrint així la crisi de la ramaderia extensiva i la desarticulació de la xarxa de vies pecuàries, rematades quasi definitivament amb la urbanització del segle xx.

Malgrat tot, la petjada de la transhumància no ha sigut del tot esborrada. Un bon grapat d’assagadors delimiten hui dia multitud de les línies límit intermunicipals dels nostres pobles. Alguns d’aquests assagadors van arribar a assolir la categoria de «Vereda del Reino», com el que encara marca el límit històric entre la Regió de Múrcia i el Baix Segura. En aquesta comarca del sud fins i tot va proliferar un tipus de poblament rural singular lligat al traçat de les conegudes com a «veredas de serranos», com és el dels llogarets-carrer i els seus habitatges de construcció precària per a les famílies més humils de l’horta.

Però, per sobre de tot, actualment al País Valencià hi ha legislats i classificats 14.113 km de vies pecuàries, que ocupen una superfície de 36.177 hectàrees, una mica més de l’1,5 % del nostre territori. Els assagadors apareixen en la cartografia oficial en mapes molt detallats i colorits, i la seua presència hauria de ser vinculant en la planificació urbanística. Amb les vies pecuàries conviuen altres elements com són els comptadors, ponts, refugis, fonts, abeuradors i sesters, moltes vegades associats a corrals de vereda. Tota aquesta infraestructura encara podria ser utilitzada pels escassos ramats extensius que malviuen en les nostres serres, i qui sap si l’emergència climàtica farà reviscolar algun dia aquesta forma de ramaderia tan compromesa amb el territori i el seu medi ambient.