Ocupació (empleo)

El terme ocupació, té, als diferents diccionaris, una pluralitat de significats. Deixarem de banda aquells que ens remeten a situacions de conflicte (ocupació militar, forces d’ocupació, presa de possessió d’un bé material, encara que siga sense títol, etc.) i ens centrarem en què fa referència a les activitats laborals.

En aquesta accepció, tant el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com el de l’Institut d’Estudis Catalans defineixen «ocupació» com a «treball o activitat en què una persona inverteix el temps amb retribució o guany». També en espanyol trobem el significat relatiu a «empleo u oficio».

«Ocupació» es confon o s’identifica ben sovint amb «treball», però no signifiquen el mateix. A més, el significat de «treball» ha anat canviant al llarg de la història i tampoc coincideix entre diferents societats.

Treball és la realització de tasques orientades a la satisfacció de necessitats de les persones mitjançant la producció de béns i serveis i la mobilització de capacitats físiques i intel·lectuals, elements materials i relacions socials. Ara bé, aquesta definició tan genèrica ha de concretar-se en moments històrics i societats determinades. Que una activitat siga considerada o no treball depén d’una valoració social i del context material i de relacions on es desenvolupa.

El treball comporta algun tipus de relació social (principis reguladors, apropiació el seu producte i/o les rendes generades, propietat dels mitjans de producció, control sobre l’organització del treball), establerta entre qui treballa i qui es beneficia del resultat del treball i són justament aquestes relacions socials les que determinen si una activitat és concebuda socialment «treball» i si aquest és remunerat o no. Una mateixa activitat (planxar roba, cuinar, pintar una casa, llaurar un camp, etc.) potser considera treball o no segons el context en què es realitze. Per què si la fem per a la família o per amistat no es considera treball i si cobrem per ella sí, encara que siga exactament la mateixa?

En funció d’aquestes relacions i particularment del fet que el treball estiga remunerat o no, cal distingir, en primer lloc, entre el treball mercantil —remunerat— i el treball reproductiu —no remunerat—. Distinció que, com a qüestió prèvia i molt rellevant, planteja la desigualtat de gènere en la distribució d’un i altre. La infrarepresentació de les dones en l’àmbit mercantil i la seua sobrerepresentació en el no remunerat són realitats molt habituals, però que resulten insostenibles.

El treball reproductiu pot ser domèstic —el majoritari— i també comunitari, voluntari o de reciprocitat. Aquestes formes de treball reben, en general, una menor valoració social, fins i tot quan es tracta de les mateixes activitats que es poden desenvolupar també de forma remunerada (cuinar a casa, atendre gratuïtament consultes jurídiques en una organització solidària, etc.). Això es reflecteix també en la seua comptabilització: les estadístiques oficials només recullen el treball remunerat —en algunes, fins i tot, el que no està regularitzat— i no la resta de treball que es fa a les llars, les comunitats, etc. Tot i la seua menor valoració, aquest treball és imprescindible per a mantenir la força de treball o per assumir una part dels costos de la seua incorporació laboral remunerada. Són, per tant, dos mons interdependents. 

El treball mercantil —predominant a la nostra societat— és allò que coneixem com a «ocupació» i que té com a objectiu l’obtenció de rendes monetàries —salaris o ingressos per la venda al mercat de béns o serveis—. Pot adoptar dues formes: assalariat o autònom —i també cooperativista, que presenta elements dels dos anteriors—, encara que de vegades les fronteres entre elles són difuses. Aquest és el cas, per exemple, dels coneguts com a «falsos» autònoms en què una relació aparentment mercantil amaga la realitat d’una relació laboral. Situació que fins i tot ha arribat al BOE amb la figura de l’«autònom dependent», denominació que en si mateixa és una contradicció. 

L’ocupació està regulada pel mercat en el qual dues parts (empresa i persona assalariada; autònoma i client) intercanvien una remuneració —salari o preu— a canvi de l’activitat realitzada, però està sotmesa també a altres regulacions (contractes, convenis col·lectius, legislació, etc.) i està inserida en una relació de poder —és a dir, desigual—. 

Junt amb l’assalariada —amb abundància de realitats precàries—, les formes d’ocupació amb particular presència a la ruralitat —sobretot en aquella més agrària— són, l’autònoma i la irregular. Al costat d’elles, la major extensió del treball domèstic —sovint barrejat amb activitats productives dins de l’àmbit d’explotacions o negocis familiars— i, encara que històricament ha anat perdent presència, el treball comunitari —jornals de vila—. Aquestes formes d’ocupació no assalariades es troben no sols en activitats agràries, sinó també en algunes altres que tenen presència significativa al món rural (construcció, comerç, hostaleria, etc.) i també en «noves activitats», que sovint combinen formes productives innovadores i pràctiques laborals regressives.

Hi ha més persones treballant que el que ens diuen les estadístiques (encara més si hi afegim les jubilades que continuen treballant) i, per tant, la quantitat de treball que es realitza és superior a l’aparent —enfront de la idea molt estesa que al món rural cada vegada hi ha menys treball—. Realitat particularment palesa en el cas de moltes dones que executen un treball domèstic no reconegut com a tal i també tenen ocupacions «ocultes» dins de les activitats productives familiars.

L’ocupació ha esdevingut a la nostra societat el centre de la vida de les persones i de la seua valoració i posicions socials. Font exclusiva o fonamental d’ingressos —actuals i futurs— per a la major part de la població, però no tan sols. També forma de desenvolupar els coneixements i capacitats, de construir relacions i identitats socials, etc. Pensem només en una situació tan quotidiana com la pregunta «què fas?» o «a què et dediques?», que és habitualment interpretada per qui la formula i qui és interpel·lat com «estàs treballant?» o «de què treballes?».

Tot plegat, això ens porta a plantejar-nos algunes qüestions clau de futur. D’una banda, repensar què considerem treball i quina valoració social han de tindre les seues diferents expressions, siguen o no remunerades, siguen ocupació o no. D’una altra, cal pensar en altres centralitats vitals i socials i en altres fonts d’ingressos i de drets no lligades directament al treball (ingressos vitals, pensions, sanitat, dependència…). Drets de ciutadania i no només drets derivats de l’activitat laboral i la seua remuneració.