Sòl

Diu Coromines, al seu diccionari etimològic, que el sòl és la “base”, el “fons” d’alguna cosa, però també la “terra en què es viu”. I és que sòl i terra s’utilitzen com a sinònims encara que ningú diu “tinc un trosset de sòl”, ni “ser un sòl bo”, ni “tornar al sòl”, sinó “tinc un trosset de terra”, “ser terra bona” i “tornar a la terra”. La paraula terra és més inclusiva perquè té connotació de pertànyer, de lloc habitat i no sols conreat, de casa nostra, mentre que sòl, que és una paraula més tècnica, més precisa, ens remet a la composició i les característiques d’eixe tros de terra sobre el qual vivim.

La definició més moderna de sòl diu que aquest és “la capa externa de l’escorça terrestre, originada per l’alteració de les roques sota la influència dels agents atmosfèrics i dels éssers vius”. L’escorça terrestre, la pell de la Terra, eixa fina capa en la qual es concentra la vida d’aquest planeta nostre.

Des de fa milions d’anys el vent, el gel, l’aigua i les oscil·lacions de la temperatura han anat trencant a poc a poc les roques, desfent-les en partícules petites, convertint-les en terra, arrossegant-les cap a les parts més baixes, cap al fons de les valls i els fondos. Però el sòl no és simplement una barreja de partícules minerals més o menys petites, sinó que els éssers vius que l’han anat colonitzant hi han aportat les seues deixalles i, al final de les seues vides, els seus cossos per a ser digerits en aquest estómac planetari. Així, doncs, el sòl està format per una barreja de partícules minerals i matèria orgànica, la qual, en mineralitzar-se, proporciona a les plantes els nutrients que necessiten perquè el cicle de la vida comence de nou. La matèria orgànica, a banda de constituir un reservori de nutrients per a la vegetació, acompleix altres funcions, com la retenció d’aigua i la prevenció de l’erosió. Un muntó d’arena no és un sòl: un sòl, per a poder anomenar-se sòl, ha de tindre matèria orgànica, que és la que li dona estructura i vida.

En la natura, el contingut de matèria orgànica dels sòls varia molt depenent, sobretot, del clima. Si el clima és fred, la matèria orgànica es descompon lentament, i els continguts de matèria orgànica del sòl poden arribar al 30% o inclús molt més si es tracta de sòls inundats, com és el cas de les torberes, on la falta d’oxigen impedeix als microorganismes mineralitzar la matèria orgànica, que s’acumula en forma de torba. Al contrari, si les condicions són mineralitzants, amb temperatures altes i presència d’oxigen, la matèria orgànica es mineralitza més ràpidament i es converteix en nutrients minerals (que alimentaran a les plantes o seran lixiviats amb l’aigua cap a capes inferiors), alliberant-se diòxid de carboni que va a parar a l’atmosfera.

El contingut de matèria orgànica del bosc mediterrani està entorn del 10%, amb fortes variacions segons la vegetació existent. La major part dels sòls agrícoles, per contra, tenen nivells de matèria orgànica molt baixos, per davall del 2% i fins i tot de l’1%, degut principalment a un ús excessiu del llaurat (que provoca la mineralització de l’humus), a la no aportació de matèria orgànica als camps i a l’ús d’herbicides. L’aplicació d’adobs químics, que provoca la dispersió de les argiles, també col·labora en aquest procés de degradació.

Un sòl sense matèria orgànica és un sòl sense estructura i, per tant, un sòl que no és capaç d’absorbir ni de retenir l’aigua, un sòl que es compacta, que s’erosiona i que acaba perdent-se. Per contra, un sòl amb matèria orgànica i bona estructura serà capaç d’absorbir i emmagatzemar l’aigua i els nutrients, facilitarà la penetració de les arrels i resistirà enfront de la força erosiva del vent i la pluja.

Mantenir vius els sòls hauria de ser la nostra prioritat. Les cobertes vegetals, amb un bon maneig, milloren l’estructura del sòl i l’enriqueixen en matèria orgànica. Altres estratègies interessants i fàcils són el triturat de les restes de poda i l’aplicació d’adobats orgànics com el compost de residus domèstics. Per què no compostar en el mateix poble la fracció orgànica del nostre fem domèstic? Separats en els domicilis, i recollits porta a porta, eixos residus poden compostar-se en instal·lacions municipals o cooperatives i ser retornats en forma de compost als sòls agrícoles, enriquint-los, al mateix temps que estalviem energia i diners. La important tasca desenvolupada per la UMH amb el seu projecte Agrocompost, que investiga i fa formació sobre el compostatge de residus agropecuaris, demostra com de factible i rendible és valorar els residus orgànics. Només caldria ampliar la visió per incloure els fems domèstics i utilitzar-los “in situ”, evitant així que acaben fent quilòmetres i cremant gasoil fins a l’abocador.

La matèria orgànica dels sòls actua també com a embornal de carboni, és a dir, que reté un carboni que d’altra forma estaria a l’atmosfera, contribuint a l’efecte hivernacle. De fet, l’alliberament de carboni del sòl, com està ocorrent amb el permagel de les zones àrtiques per culpa de l’augment de les temperatures, contribueix a fer encara més intens l’escalfament global. Augmentar el contingut en carboni dels sòls agrícoles hauria de ser una prioritat estratègica.

Els sòls que sustenten la nostra vida han tardat mil·lenis en formar-se. Nosaltres, que caminem sobre ells, que els conreem, que collim els seus fruits, no vam participar en la seua formació, però som responsables de conservar-los per al futur.