Ramaderia

Segons el gran diccionari de la llengua catalana, la ramaderia és el conjunt d’activitats humanes relacionades amb la cria i el comerç de bestiar de renda, gros o menut. També és el conjunt del bestiar d’un país, d’una comarca. Però, què és el ramat? Segons l’IEC és el conjunt d’animals de la mateixa espècie que es crien i es fan pasturar plegats (sobretot bestiar de llana o cabrum).

M’agraden totes estes definicions perquè cap inclou la paraula explotació, a diferència del que passa en definicions, més recents, que trobaríem a la wikipedia, per exemple. També les administracions s’han fet seua la paraula explotació per parlar de l’activitat ramadera, referint-se a ella com la unitat de producció.

En resum i a partir d’estes definicions, podríem dir que la ramaderia és la cria i comerç d’un conjunt d’animals de la mateixa espècie que es fan pasturar junts, sobretot de llana o cabrum.

Diu Jocelyne Porcher que la ramaderia industrial és un oxímoron i que, per tant, si és industrial no és ramaderia. És per això que no vaig a posar cap cognom a la paraula ramaderia.

La ramaderia al País Valencià, en general, mai ha estat una activitat econòmica principal, a excepció de zones com Els Ports i El Maestrat. Tampoc en aquelles zones ha existit l’agroindústria animal des de sempre. Moltes són les veus de persones ramaderes que expliquen que es podia viure amb una granja de 30-40 mares (truges), les instal·lacions tenien patis i els animals eren criats a un altre ritme. Tot això ha anat canviant en nom del capitalisme i del produir més però a quin preu? Al preu de perdre la ramaderia tal i com es defineix en el seu origen, i tot el que això comporta.

De perdre el lligam amb la terra, de ser en molts llocs un complement de l’agricultura a no tenir este complement i per tant, deixar de tancar-se els cicles de matèria orgànica dins els sistemes de producció agropecuària tradicionalment coneguts.

De perdre o estar en procés de perdre oficis com el del pastoreig, l’esquila. La llana, per exemple, ha passat de ser considerada l’or blanc a un residu que molesta i suposa un problema de gestió per a les persones productores. Ja no ens vestim amb les fibres naturals que ens donen les ovelles, ara ens vestim amb petroli.

De desaparició de negocis locals i a xicoteta escala com els escorxadors municipals i les carnisseries. D’anar perdent la nostra sobirania alimentària i esdevenir, moltes de les nostres comarques, una indústria exportadora de proteïna “barata” amb la contraprestació de quedar-nos a canvi la contaminació per nitrats.

La ramaderia és aquella activitat de cria d’animals lligada i adaptada al territori on es troba. Territori que gestiona mantenint tallafocs i el sotabosc a ratlla per tal d’ajudar a evitar incendis forestals i minimitzar la seua virulència en cas que es donen.

Així a les comarques del sud trobem una ramaderia on els animals pasturen de dia i es tanquen de nit. On pasturen les ribes dels camins, els camps erms o aprofiten les restes de collites. També pasturen serres mediterrànies i transformen matèria vegetal en productes de molt elevada qualitat com la carn i la llet.

A les comarques del nord, trobem ramaderia on els animals pasturen i viuen casi sempre a l’aire lliure, on realitzen la transhumància per tal d’aprofitar els recursos naturals al màxim.

La ramaderia és també una activitat definidora del paisatge cultural que trobem a molts llocs del territori, és una saviesa popular vinculada a les estacions, a la climatologia, a la lluna, a l’etnobotànica. Una saviesa que si no ens afanyem a preservar, la perdrem. També és cultura: Per Nadal, cada ovella al seu corral. Trobem infinitat de dites i refranys populars que tenen el seu origen en l’activitat ramadera. Del porc, s’aprofita tot.

La ramaderia és una activitat de cures. Cuidar els animals, cuidar el territori, cuidar el que mengem. És una activitat humana necessària per a garantir la sobirania alimentària d’un territori, mostra d’això és la gran varietat de gastronomia amb productes derivats de la ramaderia que trobem als nostres pobles: la paella, l’arròs al forn, l’olleta, el perol, l’arròs caldós, pilotes, mandonguilles, corder i cabrit guisat o al forn, guisats de llegums i carn.  Desafortunadament, dins la xarxa que ha de garantir aquesta sobirania, estan desapareixent molts elements claus per a fer-la possible. Un de principal és sense dubte la ramaderia, però també els escorxadors municipals o escorxadors xicotets que garanteixen un benestar animals i eviten quilòmetres i quilòmetres de transport als animals, amb les conseqüències que això té sobre els animals i sobre la posterior qualitat dels productes que se’n deriven i que arriben a les nostres taules. També desapareixen les carnisseries dels pobles i s’acaba consumint carn envasada que es troba als lineals dels supermercats.

D’on ve la carn que mengem? Com ha estat produïda? Són preguntes que com a societat, ens fem massa poc sovint. Fem-nos-la més.

Encara no és massa tard per revertir esta caiguda en picat cap a la agroindustria. El futur i preservació de la ramaderia, passa per un clar suport de les administracions, des de les locals fins a les europees. Calen polítiques valentes que asseguren un relleu generacional, que asseguren la rendibilitat d’esta activitat per a que les persones que s’hi dediquen ho vulguen continuar fent.

També cal que les persones productores treballen conjuntament per fer front a tots els handicaps i dificultats que tenen per davant: comercialització, compartir feines, estris, maquinària.

Com a societat consumidora tenim un paper clau, tant en el present com en el futur, menjar és un acte polític. Escollir un producte o un altre, fa que estem donant suport a un sistema productiu o un altre.

Potser cal començar a agafar-nos seriosament el decreixement i fer el camí a la inversa de la industrialització de la ramaderia.

En estos moments, un grup de persones preocupades pel futur de la ramaderia està intentant posar en marxa una escola de pastors del País Valencià que busca formar persones que vullguen dedicar-se a la ramaderia, garantint el relleu generacional i reivindicar la dignificació d’esta professió. És realment un projecte que hauria de tindre molts pretendents dins de l’administració, però de moment, no n’ha eixit cap.