Ovella

Ens acompanya des de fa almenys onze mil anys quan els seus avantpassats salvatges van començar a ser domesticats en algun lloc de l’antiga Mesopotàmia. Amb el temps es va adaptar a geografies i climes diversos, i hui dia ens presenta més de quatre-centes races distintes i una població mundial que podria superar els mil milions d’ovelles. En tot arreu proporciona llet, carn, llana i el seu valuós fem per a l’agricultura. Simbolitza valors com la docilitat i la humilitat, a més de comportaments aparentment tan humans com l’arrelament al territori i la seua comunitat. No és una casualitat, llavors, que la seua figura siga icònica en les religions majoritàries i en la cultura popular de quasi qualsevol lloc. Encara més, va ser el primer mamífer clonat de la història després de desenes d’intents en un institut d’investigació animal d’Edimburg, allà per l’any 1996. L’ovella és, definitivament, un animal universal.

No obstant això, en el nostre temps, de l’ovella també es diuen altres coses, com que la seua cria és sospitosa d’esgotar els recursos, contaminar l’atmosfera o simbolitzar el patiment i el sacrifici en una societat carnívora com la nostra. Crec que no fa falta dir que l’ovella és aquí una altra víctima més d’un estil de vida capritxós i insostenible. Eixe estil que ha portat també a algunes races d’ovella a la vora de la seua extinció per no ser prou productives, prou funcionals o prou apetibles.

I aquí, fregant el precipici, apareix la nostra guirra, l’ovella roja valenciana, amb un cens de 3.153 caps repartits entre 17 corrals del territori valencià a 31 de desembre de 2025, segons els registres del Ministeri d’Agricultura, organisme que no dubta de la tendència evolutiva de la nostra ovella: Recessió.